Misc 14/06/2013

Estat, país, gent

i
Xavier Roig
3 min

A voltes m'arriben avisos de sancions de trànsit que no puc recollir perquè el servei de correus del meu poble obre només de 8.30 a 9.30 dels dies feiners. El fet provoca que sovint tot acabi amb un embargament del compte corrent. Aquest procediment, que és possible gràcies a una transferència de dades d'un ajuntament, o del Servei de Trànsit, cap a l'Agència Tributària, sempre m'ha semblat un atemptat als drets individuals. Com també em sembla un atemptat a la propietat privada que un organisme administratiu públic pugui, sense l'ordre d'un jutge, embargar un compte corrent. ¿Algú entra en un domicili sense ordre judicial? El compte bancari és una extensió del domicili.

Trec a col·lació el tema perquè, arran de l'afer d'espionatge de telecomunicacions destapat als Estats Units, tornem a cometre un error característic dels europeus -sobretot d'aquells països poc evolucionats democràticament- que és conseqüència de barrejar un cert complex d'inferioritat amb un altre de superioritat moral. La combinació provoca que sempre ens pensem que el dimoni habita als Estats Units. Que ens escandalitzi aquest afer d'espionatge no seria motiu de crítica si la nostra fos una societat amb capacitat de premiar el periodisme d'investigació, independent i de qualitat. Abans no m'ofengui l'afer de l'espionatge americà, m'han d'abandonar les pors que em causen actes similars molt pitjors que tenen lloc aquí, entre nosaltres, i que aparentment no inquieten ningú.

I no m'han sorprès els resultats d'una enquesta que constata que la majoria d'americans aproven aquestes accions d'espionatge dutes a terme pels seus poders públics per protegir-los d'atacs terroristes -espionatge controlat per la Presidència, l'oposició, el Congrés, el Senat, la Cort Suprema...-. La societat nord-americana és capaç de col·locar voluntàriament en un segon terme l'interès particular quan el bé col·lectiu com a nació se sent amenaçat. És lògic que aquesta reacció sorprengui els que, massa lleugerament, l'acusen d'individualista. Aquells que volen confrontar la meritocràcia -el premi al que ho fa bé- amb la voluntat col·lectiva de construir un país fort, segur i que tingui cura dels seus ciutadans -que per això paguen impostos-. No són actituds contradictòries sinó complementàries.

L'article del senyor Brooks ( Snowden o el filtrador solitari ) publicat a l'ARA el passat dia 12 dóna algunes pistes de com bona part dels nord-americans veuen aquest afer d'espionatge. És interessant analitzar-ho. Voldria remarcar algunes idees bàsiques de l'article perquè resumeixen bastant bé la relació de respecte pel poder públic que mantenen els nord-americans -tots ells, tant els descendents dels fundadors com, i aquest és el gran mèrit d'aquella nació, també els nouvinguts.

La primera idea de Brooks fa referència al rol de la societat civil (no pas de l'estat, ni del sistema educatiu) que l'autor reclama com imprescindible a l'hora de neutralitzar comportaments com el de Snowden -un home nul·lament vinculat amb organitzacions i associacions-. La segona parla del respecte a l'autoritat, a la jerarquia i a les institucions; allò que Brooks anomena la "deferència" vers el que és comú, i que aquest jove informàtic ha omès. La tercera demana objectivitat per part d'algú que pretén erigir-se en "justicier" social; el filtrador no ha pogut demostrar que les dades s'haguessin captat per a objectius malvats, sinó just el contrari. La quarta apel·la al sentiment de comunitat; la falta de solidaritat que ha demostrat Snowden posant en perill la seguretat i la confiança de molts dels seus col·legues de la CIA -també de la nació-, que farà que els poders fàctics tendeixin, a partir d'ara, a ser encara menys transparents. I la cinquena idea de Brooks és molt significativa i demostra la concepció que tenen els americans del seu sistema democràtic com un tot. Brooks recorda que el sistema institucional muntat no es va fundar perquè un individu isolat decidís el que més li convenia al país.

De l'habilitat de fundar estructures institucionals que funcionin, els catalans n'estem mancats. Ara que ens aproximem a moments en què haurem de fer front a decisions institucionals importants, sembla convenient prendre distància d'aquelles informacions que pretenen provocar impacte estètic, però que dificulten analitzar amb una certa profunditat com actuen els grans països. Tot allò de què hauríem de prendre nota. Al cap i a la fi, l'estructuració institucional dels Estats Units és l'acte fundacional més exitós que ha existit mai.

stats