Estar perdut en una carretera, enmig d'un immens desert passant calor, fam, set, el cotxe romput, sense combustible i sense senyals per poder guiar-te, sense un mapa, sense una brúixola. Em direu que és una escena exageradament dramàtica, un exemple dut a l'extrem. No ho negaré, però ajuda a poder prendre consciència del moment que vivim. Morir de fam i no ser conscient que t'han robat el pa. Aquest és el perill.
Però de fet ja no ens cal un conte estereotipat per conèixer el que està bé i el que està malament. Avui en dia, la realitat la tenim a mà dia a dia. Només hem d'observar el que passa amb sentit crític. Però l'accés a la informació que ens permet tenir aquesta visió crítica del món que ens envolta està en greu perill. I no es pot ser conscient del moment que vivim sense informació.
Cada vegada vivim més en una dictadura vestida de democràcia. Cada cop pitjor vestida. El vestit cada cop amb menys roba i aquesta més vella i bruta. El problema és que no tenim un enemic definit. Les grans corporacions impersonals i indefinides, els mercats... I davant aquesta indefinició es peca d'indolència. Ens volen dòcils. Ens tracten d'idiotes, de ser incapaços d'entendre què fan i per què ho fan.
Per això cal tenir clar que la informació no és un luxe, és un dret. Tothom té dret a rebre informació veraç, sense filtres de pantalles de plasma, de rodes de premsa sense preguntes, amb censura prèvia. Cal més transparència. Cal rebel·lar-se davant aquesta manera de pensar paternalista que dirien els bon pensants, però que sense eufemismes és clarament manipuladora i tramposa. No és que ens tractin d'incapaços de poder assimilar el volum d'informació que es genera, directament ens volen amagar la informació.
Aquesta perversió antidemocràtica també es tradueix en l'aniquilació del missatger. Ningú pot entendre una escola sense un mestre, o un hospital sense personal sanitari. Sense periodistes també falla una pota més del sistema democràtic. És per això que agrada donar la benvinguda a un nou mitjà de comunicació, i més ara en temps de crisi que són habituals les notícies de tancaments de capçaleres i acomiadaments.
Seria un error, però, reduir el problema a la pèrdua de llocs de feina. Totes les professions són igual de dignes i per això no es pot defensar una feina per damunt d'una altra. Però un té clar que una retallada en un servei social repercuteix en la minva de qualitat a l'hora de poder oferir aquell servei a la ciutadania. La crisi del periodisme no és només la crisi del professional de la comunicació que perd el seu lloc de feina. Aquest, per desgràcia, té la mateixa preocupació que la resta dels sis milions de persones que han engreixat les llistes de l'atur els darrers anys. El periodista és un treballador més que pot perdre la feina, però qui pateix la crisi del periodisme és el ciutadà, que perd una font d'accés a la informació i, per tant, perd llibertat. El dret a la informació no és una "cosa" dels periodistes, és un dret constitucional de tots. Un raonament senzill. Una concentració a una plaça, un llaç en una façana, una protesta a un hospital... Si no se'n fa ressò en un mitjà de comunicació, no deixa de ser una anècdota que només t'has assabentat que ha succeït si per casualitat en aquell moment has passat per allà en el moment que es produïa.
Tot i aprofitar aquesta plataforma, no vull tampoc defensar un mitjà de comunicació enfront d'un altre. Ja sigui un mitjà comunitari, participatiu i autogestionat o un mitjà professional, el que més importa és la credibilitat. El títol de periodista no és el que et donen a la facultat. El títol de periodista te l'has de guanyar cada dia dels teus lectors, oients, televidents.
Els mitjans de comunicació són necessaris en el bon funcionament de l'engranatge del sistema democràtic. Per desgràcia, molts mitjans s'han pervertit i han esdevingut empreses de comunicació que han prioritzat la seva condició empresarial per damunt de la funció social que haurien de complir. Són víctimes i a la vegada causa de la crisi del periodisme.
Més sagnant és el cas dels mitjans de comunicació públics que, a més de creïbles i independents, han complir una funció de servei públic que en pocs casos han complit en democràcia, i quan ho han fet han acabat essent tancats pel poder polític. La defensa de la independència dels mitjans públics hauria de ser tan ferotge com la defensa de la independència del poder judicial.
Els temps de la indolència s'ha d'acabar o cada vegada serem més el país d'idiotes que volen que siguem.
