Era casualment a Bilbao, al mateix hotel i a la mateixa hora que els delegats del comitè internacional de verificació, als quals naturalment només vaig veure de passada. Però la nit anterior en alguns mitjans ja s’apuntava que potser els resultats obtinguts per la comissió sobre el desarmament parcial no eren tan importants com els esperats. Malgrat això, es veia amb certa esperança.
El 20 d’octubre del 2011 ETA anunciava “el cessament definitiu de la seva activitat armada” i s’obria el que per a Euskadi serà probablement un llarg procés, com també s’han fet eterns aquests anys de terror, violència i odi. Caldrà sumar-hi, a més del mal provocat directament a les víctimes, la dolorosa fractura produïda en la societat basca. Tanmateix, l’aparició real d’aquest nou escenari s’ha de valorar positivament i ha de permetre constituir un punt de partida que no qüestioni permanentment la reversibilitat del procés. Tot sembla indicar -encara que en desconeixem el ritme- que entrem en una nova realitat i, en conseqüència, també caldrà acceptar que es farà necessària una nova realitat jurídica, així com també ètica i social.
Per tant, encara que el futur de la convivència només es pot construir sobre la memòria del passat, el cessament definitiu de la violència d’ETA obligarà a un replantejament de la justícia penal perquè es basi més en el futur que en el passat. Les lleis s’han d’adequar als canvis i no han de fer de cotilles o frens. En aquesta línia és evident que una legislació penal i penitenciària plantejada en termes d’excepcionalitat hauria de desaparèixer.
Sembla, doncs, que ha arribat el moment de començar, lentament, a tancar ferides, d’intentar recuperar la convivència entre les dues comunitats i potser també de pensar en termes de reconciliació, per bé que aquests dies algú em deia que encara hauran de passar vint anys perquè això es produeixi. Però si en la teoria ja em sembla difícil, no vull ni pensar el que pot passar amb la realitat.
I així emergeix com a tema central el tractament i la reparació de les víctimes, el seu accés a la justícia i el seu dret a veure reparat el dany que se’ls va causar. Ningú no els ho pot negar, com tampoc ningú no pot qüestionar que en un estat de dret no hi ha lloc per a la impunitat. Però “la justícia justa -diu el professor De la Cuesta Arzamendi-és també aquella que és flexible i capaç d’adaptar-se a les circumstàncies, de manera que alguns preceptes penals excepcionals de la legislació sobre terrorisme hauran de ser substituïts”. Hi ha un cert consens entre els penalistes del País Basc que actuar d’acord amb la justícia no significa que es compleixi la pena més llarga i més dura fins a les últimes conseqüències, sinó entendre que quan la llei admet flexibilitat exercir-la no és un acte arbitrari. En aquest sentit, si hi ha un camp en què es podria aplicar és en el de l’execució penitenciària.
En altres ocasions he parlat sobre el perdó i la seves dimensions jurídica, humana i ètica. Sens dubte seria d’un valor incalculable que bona part dels victimaris poguessin o volguessin demanar perdó a les víctimes. Però no hauria de ser un requisit legal per accedir a determinats beneficis penitenciaris, ja que això faria que perdés tota la seva força moral. D’altra banda, el perdó és un acte voluntari i individual tant per a qui el demana com per a qui l’atorga. Es pot demanar perdó sense necessitat que siguis perdonat, com es pot perdonar sense que s’hagi expressat la petició de perdó.
Deia el fiscal superior d’Euskadi Juan Calparsoro: “El futur del dret penal es troba en la justícia restaurativa i en la mediació. Entenent, així mateix, que no s’ha d’excloure a priori la seva aplicació en cap delicte, fins i tot en els més greus, entre els quals hi ha, sens dubte, els delictes de terrorisme”. En aquest sentit, sembla fonamental no oblidar que la justícia restaurativa també defensa la idea de reinserció social dels presos, però sempre acompanyada d’una reparació material i simbòlica de les víctimes. Entesa així, apareix com un dret penal més humà, però sobretot més just i eficaç, ja que s’ocupa de la reparació, però també de la veritat i de la memòria. No estem parlant, doncs, d’un perdó obligat, i encara menys d’impunitat, sinó d’un autèntic acte de reconciliació de dues comunitats en què s’ha de reconèixer que, durant molt temps, mentre l’una aplaudia els terroristes, l’altra en patia les conseqüències. Però això no justifica ara una reacció rígida amb aires de venjança amagats en l’exclusió i la marginació, cosa que acabaria perjudicant encara més els uns i els altres.
Des d’una humilitat total, i conscient que el dolor només el coneixen del cert les persones que l’han patit, és la nostra obligació contribuir, encara que sigui des de lluny, a postures favorables a la reconciliació i la reparació. Altres actituds no només em semblen inapropiades sinó també una greu amenaça per a un procés de pau llargament ambicionat i anhelat per la societat.
