Misc 13/09/2013

El nou absolutisme

Llucia Ramis
2 min

Això era i no era un president madrileny que governava unes illes on tenia la impressió que ningú parlava el seu idioma. Se sentia incomprès, però qui no entenia res era ell. Un dia va preguntar als ciutadans en quina llengua volien que estudiassin els seus fills. La resposta majoritària va ser tan inesperada que repetí la consulta. "He dit que podeu triar", hi insistia. Els pocs pares que s'havien despistat rectificaren; i augmentaren encara més el resultat contrari al seu pla. És el que passa quan dispares discursos amb trabuc: fan molt renou, tenen l'eco de temps passats. Et pot sortir el tret per la culata.

El president es carregà el seu conseller d'Educació; el considerava un inútil que no havia sabut aturar la conspiració que es gestava dins les aules. Llavors va declarar la guerra als seus pitjors enemics, aquells rebels que omplien d'un vocabulari estrany el cap dels més petits: els professors. Ell sabia que no hi ha arma més ofensiva que la paraula, i aquells insurgents la brandaven fent-ne bandera. Incapaç de respondre per falta arguments, els havia de tapar la boca.

No va ser contraatac, sinó revenja. Les majories absolutes creen absolutismes: qui mana té raó i tothom ha de voler el mateix que ell vol. Els plurilingüistes de la Relaxing-Cup-Of-Café-Con-Leche Party perden unes Olimpíades amb la mateixa alegria amb què sacrifiquen una generació d'alumnes. El president exigí l'impossible (tan sols Ana Botella podria aplicar el TIL en aquestes condicions), i quan el Tribunal Superior de Justícia intentà parar-li els peus, va treure la seva arma secreta: el decret llei. Només s'hi pot recórrer en casos extraordinaris de necessitat urgent i no pot afectar els drets, deures i llibertats dels ciutadans. Però el president ja n'acumula 25 en dos anys. I si algú protesta, fa com que no l'entén.

stats