L’altre dia de pagès un bon amic em va posar al corrent del perquè un camí rural, amb dret de pas per part d’una sèrie de veïns de la zona, romania sense asfaltar. La raó era que un dels interessats es negava a col·laborar. Per aquest motiu cada dia que passa és més impracticable i dificulta extremadament l’accés rodat a cada una de les finques.
La clau és entendre per què el camí en qüestió, dependent de poques persones i amb uns interessos evidents a favor de l’arranjament, es troba en un estat tan deplorable mentre que la carretera general que hi connecta presenta un correcte estat de viabilitat des de, posem, mitjan segle XIX. La resposta és que la segona depèn d’una institució pública, gestionada per funcionaris i polítics, i el camí, únicament de la cooperació veïnal voluntària.
Aquest exemple ens remet a l’origen de la xarxa de carreteres mallorquines de la segona meitat del segle XIX, una època considerada, per part dels contemporanis i per la historiografia actual, com a caciquil, corrupta i oligàrquica. Però també origen i consolidació del liberalisme espanyol i de l’Estat de dret (el qualificatiu és tan important com el substantiu). També és el moment en què es va desenvolupar una administració pública cada cop més potent, capacitada per canviar la societat i incidir en l’economia i, per descomptat, dotada de mitjans coercitius per aconseguir bona part dels seus objectius, entre ells, que tothom pagàs impostos; tot i que, com ara, la progressivitat fiscal deixàs molt a desitjar.
Dos viatgers deixaren constància del que va suposar aquell procés. Per una part, Vargas Ponce, a finals del XVIII, afirmava que a Mallorca hi havia “los más horrorosos caminos de España”; per l’altra, transcorreguts pocs més de setanta anys, l’arxiduc Lluís Salvador ens deixava escrit que “en el referent a les comunicacions viàries, hi ha que reconèixer l’excel·lent situació de l’illa al respecte”. Només serà a partir d’aquests moments quan es generalitzarà l’ús del carro a Mallorca, una autèntica raresa fins aleshores. Per descomptat, les carreteres connectaven els pobles entre si, amb Ciutat i amb els diversos ports de cabotatge que l’administració estava posant en funcionament. Entre d’altres conseqüències, possibilitaria la integració mercantil illenca, canvis en l’agricultura i una major obertura a l’exterior de la que ja existia abans.
És a dir, el liberalisme havia aconseguit iniciar un procés de modernització inaudit en la història de Mallorca, a imatge i semblança del que passava al conjunt d’Europa. Per tant, una primera valoració seria reivindicar la necessitat de les institucions representatives que es generaren en aquest període com a factor de progrés. Independentment que encara no fossin democràtiques en el sentit actual i dels abusos en favor dels més rics o corrupcions inherents al sistema i als polítics.
Un segon aspecte a tenir en compte és que la mà invisible dels mercats o la simple cooperació dels individus no són suficients per explicar el desenvolupament o el progrés de la societat. Al marge del que en pugui dir la teoria econòmica -Keynes en particular-, el que es coneix de la naturalesa humana ens indica que no basta confiar en la cooperació per solucionar els problemes socials. Efectivament, com diu Peter Singer, tot i que la cooperació és un tret plenament humà, no tots els individus se senten impel·lits a practicar-la. Llavors sorgeix la necessitat institucional de fomentar-la. Altres senzillament reclamarien una llei fonamentada pel monopoli de la força perquè ningú no se senti temptat de no pagar per al bé comú.
Del que no hi ha dubte és que, fins ara, per aconseguir apropar-nos a la idea de progrés ha estat necessària la política liberal constitucional i, per descomptat, els polítics. És a dir, persones com les altres, amb tots els defectes i virtuts, que s’han dedicat a la cosa pública. També ho ha estat, i molt, la reivindicació i la denúncia dels moviments socials o sindicals. Així mateix no es pot obviar la tasca alternativa de cooperatives i mutualitats o de la iniciativa privada. Però tots aquests aspectes, com el sufragi, estan intrínsicament lligats als règims democràtics. Són l’altra cara d’una mateixa moneda.
Seria bo tenir-ho present cada cop que ens sentim temptats de renegar del sistema parlamentari. Sense aquest, els camins no només es podrien convertir en impracticables, sinó que estarien en perill de desaparèixer del tot. I rere ells, els ciutadans mateixos.
