Publicitat
Publicitat

El multilateralisme està servit

Quan un país té un conflicte intern sempre es planteja el dilema de la possible intervenció externa. ¿La comunitat internacional ha de romandre passiva o bé ha de prendre-hi part? Prou difícil és objectivar la discussió. Però quan el debat es mou en el camp del sectarisme, o de les simpaties i antipaties -que és el terreny on s'acostumen a bellugar aquests debats a l'Europa continental-, la discussió esdevé estèril, ja que els prejudicis estan servits. No en va, el nostre continent és el bressol del feixisme i del comunisme.

En aquest terreny, el dels prejudicis ideològics, Europa Occidental està encara tenyida per un moviment progressista (en clar procés d'envelliment, és cert) que s'ha caracteritzat pel flirteig amb el comunisme. Mentre que el progressisme americà no és antidemocràtic ni anticapitalista, a bona part del nostre progressisme d'arrel rància no li hauria fet res renunciar a un bocí important de democràcia perquè les seves idees triomfessin. Per això hem acceptat durant massa anys la idea que ser antifranquista era automàticament sinònim de lluitador per la llibertat. Res més inexacte. Els combatents de la División Azul tampoc foren lluitadors per la llibertat pel fet d'haver-se enfrontat a una dictadura comunista.

Quan parlem d'intervencions militars exteriors, només podem prendre seriosament les opinions de britànics i de nord-americans. Per pura experiència i perquè són els únics que, obertament, es mullen (envien soldats a morir) per una forma de valors i interessos occidentals -la resta vivim de la rifeta-. L'experiència els ve d'haver estat obligats a intervenir per dirimir l'agressivitat desfermada al continent dos cops al segle XX. I no pas per pur interès -hem de recordar que les dues guerres mundials van arruïnar l'Imperi Britànic, que no les havia pas provocat-. Tampoc la intervenció als Balcans tenia res a veure amb els interessos. Aquella vergonya de l'Europa continental -que quedarà estampada en les lletres de motlle de la història- va ser fruit d'aquest progressisme europeu de què parlo, i que nega reconèixer la ruïna generada pels seus pares ideològics. Pel que fa als interessos, només dir que si els valors occidentals no els defensen britànics i americans, qui els defensarà? L'Europa de la postguerra ha viscut còmodament gràcies al fet que els seus interessos eren defensats internacionalment per d'altres. Tothom ha criticat la Guerra del Vietnam. I la de Corea. I la Guerra Freda amb l'URSS. Pur fariseisme. Només societats antitotalitaristes poden actuar sense distincions: contra el feixisme amb la mateixa intensitat que contra el comunisme. La resta ens dediquem a veure-les venir i a intel·lectualitzar-ho tot asseguts al sofà de casa.

La pífia de l'Iraq ha portat a criticar les intervencions exteriors dels Estats Units, siguin quines siguin. Però l'actitud ve de lluny, fins a arribar al punt que durant la Guerra Freda hem trobat normal dir que el món estava dividit en dos blocs: russos i americans. No senyor. Estava dividit (de fet encara ho està) en dictadures i democràcies. Però torno al que deia al principi de l'article: el comunisme és un tipus de dictadura que seduïa determinat progressisme europeu. Aquesta perversió del pensament ens ha portat a reclamar i aconseguir un multilateralisme estúpid on tots s'hi han barrejat: democràcies seculars juntament amb pseudodictadures (Rússia) i dictadures (Xina). I els europeus atorguem a tots el mateix pes moral i polític. Mentre, en paral·lel, de manera permissiva, hem rigut les gracietes de les teocràcies islamistes, volent-les confondre amb tradicions culturals pervertides per la ressaca colonialista.

Total que ara ens trobem davant d'un conflicte, el de Síria, on s'havia d'haver intervingut fa temps i no es pot perquè l'ONU ho ha impedit fins ara. I l'opinió pública europea, també. Pensar que qualsevol governant occidental ho fa tot amb intencions malèvoles i interessades és erroni. Si l'opinió pública s'indigna amb el que fa Al-Assad a Síria, només els governs democràtics poden projectar aquesta indignació sobre la realitat. I utilitzant la violència, esclar. Qui ho farà, si no? Indignats Sense Fronteres? Indignar-se i, al mateix temps, criticar els propis representats democràtics quan volen actuar és il·lògic. Encara que molt em temo el pitjor: i és que el nivell d'indignació potser encara no compensa prou (no hi ha prou morts?) per haver de rendir-se a les evidències. I haver de donar la raó, així, a l'enemic ideològic que representa, per a molts, la cultura anglosaxona en política internacional.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF