Aquesta frase de J. Luis Sampedro és tan certa com ho és la tan repetida "un altre món és possible". I és segur perquè, així com van les coses, tot això no es mantindrà durant massa més temps. I sabem que la realitat que tenim no pot eliminar l'esperança en un altre món més humà, ja que la utopia, encara que estigui lluny de ser una realitat, ens ha de mantenir ferms dintre del que avui hi ha, una realitat sagnant.
Podem dir, sense caure en el discurs pessimista que es viu ara, que un altre món és segur perquè el que ens espera és un desastre, perquè moltes de les perspectives estan essent contínuament devastades per la realitat del que tenim, perquè contínuament s'està retrocedint en els drets humans, perquè la democràcia està mal parada, perquè massa dels polítics que ens governen es riuen dels mateixos drets humans i de tots els qui creim en aquests principis. Però optam amb convicció per creure just el contrari. I just pel que acab de dir a les primeres retxes: perquè la realitat no pot eliminar l'esperança en un móm millor! Serà un canvi de món dolorós, de sofriment, però serà un canvi a millor. Ho creim així perquè creim en la persona humana. I perquè són molts els fets que ens diuen que això s'ha d'aturar. I encara que siguin petites alternatives o situacions no gaire poderoses segons els criteris de la dolentia que regeix el món dels més poderosos, estan calant i fent el seu efecte. Certament no és fàcil arribar a un altre món segur en comparació amb el que hi ha, però arribarà. L'època dels canvis ja està massa plena d'insatisfets de cada part, i sobretot de mutilats d'una sola part. Ara ja vivim dins el canvi d'època. I els qui creim que al final aquest món possible serà un món segur, és perquè " vivim al costat dels qui pateixen la història, i no del costat dels qui fan la història " (A. Camus).
Faig un exercici de pensar i escriure en un paper aquells canvis que s'han produït a partir de l'emergència de moviments socials. I surt una llisteta que dóna esperança activa als drets humans. Començant només amb la revolució del 15-M i acabant amb la forta dosi d'esperança que ens està donant el papa Francesc, o amb la vida entregada pels drets humans com ha estat la de l'admirat Nelson Mandela. Entremig, hi ha forts motius per creure en la persona, en els canvis, en el valor dels drets humans. Jo us convidaria que intentàssiu fer aquesta reflexió que he fet i segurament quedaríem tots ben sorpresos que és cert que un altre món és segur.
Això sí: en vista del que tenim i ens fan creure, trob que encara hi ha pocs crits d'indignació, i encara manca bastant de convicció per un món més humà, poca fam de justícia enfront de tants atropellaments pel que fa a la retrocés dels drets humans. Quan veim les vides entregades i consumides per aquests valors, i que al final han aconseguit fer bones passes cap a un altre món segur, no deix de sentir dins meu com de molt val la pena viure amb aquesta força i entrega. El darrer cas, com acab de citar, ha estat el de Nelson Mandela.
Com ens costa aprendre dels errors i que fàcilment oblidam els humans! La memòria històrica és un fort recurs per ser de cada vegada més autèntics, honrats, i amb ganes d'aprendre del passat. Ho diu també la Declaració Universal dels Drets Humans: " Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença ". A partir d' aquesta reflexió, una vegada més ens esforçarem per canviar aquesta dinàmica malèfica i continuarem posant bases de cada vegada més sòlides: més idees en contra de tantes armes, més compromís i manco pors, més organització que ens llevarà dolors, tanta crisi per aconseguir un canvi i un altre món més segur.
Avui celebram el 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Va ser aquell 10 de desembre de 1948, després d'haver viscut els horrors més grossos del passat segle XX, quan totes aquelles nacions arreplegades sota la incipient ONU varen decidir plenes de coratge signar amb convicció i força aquella Declaració, que avui continua sent absolutament imprescindible, encara que incompleta, per al nostre món tan ple de desigualtats i sofriments. Vivim temps en què ja no basta llançar pilotes cap a fora ni donar només les responsabilitats als que estan a dalt. El nostre repte se situa en la creixent assumpció de responsabilitats en el si de la gran família humana. Ni filferros de pues i ganivetes afilades per separar les dependències de la nostra casa comuna.
