Publicitat
Publicitat

El món glaçat del 1971

Llegia a l’ARA l’1 d’abril una informació sobre els resultats de l’últim informe de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) sobre l’escalfament global i les seves conseqüències. ¿Una qüestió científica com una altra? No! Si podem parlar tranquil·lament de la reproducció de l’escarabat piloter, les geometries no euclidianes o l’ús del genitiu apositiu en les llengües uraloaltaiques és perquè aquests excitants assumptes no s’han ideologitzat mai. Vull dir, ras i curt, que el tractament heterodox que Bernhard Riemann va fer del cinquè postulat de la geometria d’Euclides, posem per cas, no és -que jo sàpiga- motiu d’escàndol entre la gent que afirma que és de dretes o bé entre els que es consideren d’esquerres. Juraria igualment que la vida sexual dels escarabats piloters tampoc genera grans passions ideològiques. En canvi, qualsevol esment a tot el que faci referència a l’escalfament global o a la redundant expressió canvi climàtic (el clima sempre ha canviat) obre diàlegs crispats, judicis ideològics de molta graduació i -no ens enganyem- una certa autocensura. Quan la ideologia entra per la porta, el matís salta per la finestra. De l’escalfament del planeta se n’hauria de poder parlar serenament, sense necessitat d’adherir-hi les col·leccions de tòpics que basteixen totes les ideologies, siguin del tipus que siguin (ara sempre hi ha algú que quan feia el PREU va sentir a parlar de Gonzalo Fernández de la Mora i, com si es tractés d’un ressort, l’esmenta).

Dit això -i estic convençut que convé dir-ho les vegades que calgui-, m’agradaria, sí, afegir un matís a aquest problema. No es tracta de cap asseveració radical ni de cap negació rotunda, sinó d’una humil pregunta: què hauria passat si tots els governs del món haguessin fet cas del que deien molts climatòlegs durant la dècada del 1970? No parlo precisament de personatges marginals, ni de publicacions de pa sucat amb oli, sinó d’una de les revistes científiques més importants del món: Science. El número publicat el 9 de juliol del 1971 incorporava un article signat per S.I. Rasool i S. Schneider en què s’alertava d’un refredament del planeta i d’una possible glaciació, al·legant molts dels mateixos arguments que ara s’esgrimeixen en sentit contrari sobre les emissions de CO. Això que dic de la glaciació, per cert, no és una llicència literària meva (“...is believed to be sufficient to trigger an ice age ”). Hi havia altres científics que també publicaven en revistes de prestigi i que deien el contrari, i altres que fins i tot pensaven que els canvis entren dins de la pura normalitat. Aquesta varietat de parers, i el fet que l’assumpte es tractés amb la mateixa naturalitat i normalitat amb què s’estudia la reproducció de l’escarabat piloter, etc., van fer que la ciència seguís el seu curs. Si ara sabem més coses és justament gràcies a això. L’actitud actual, grotescament ideologitzada, pot tenir conseqüències més greus del que alguns es pensen, en la mesura que silencien aportacions interessants i rigoroses perquè les consideren anatema. Fins i tot -i això em sembla molt greu- se’ls aplica l’insultant adjectiu de negacionistes, habitualment associat als historiadors filonazis que neguen l’existència de l’Holocaust.

Per la informació de què disposo, considero raonable pensar que existeix un procés d’escalfament global que té, almenys en part, un origen humà. Per la informació de què hauria disposat l’any 1971, però, potser consideraria raonable una explicació diferent. Aquest matís és important, perquè estem parlant d’un assumpte que compromet radicalment les polítiques futures i l’economia mundial. Però, passi el que passi, tant si el que arriba és un món escalfat o un planeta congelat, sembla intel·ligent no generar més residus dels estrictament necessaris ni transformar el nostre entorn en un lloc insalubre i lleig. Puc arribar a assumir, fins i tot, certes exageracions benintencionades destinades a fer que el personal actuï responsablement. En canvi, considero inacceptable que es parli d’aquesta qüestió tal com es parlava de teologia al segle XIV, en un to inquisitorial destinat a preservar el caràcter immaculat del dogma dels atacs dels heretges.

L’any 1971, per cert, de seguida que tenies un parell de refredats t’extirpaven les angines sense contemplacions (jo llavors tenia 11 anys i era una de les possibles víctimes d’aquella dèria). Les coses ara van d’una manera molt diferent, però, ¿què hauria passat en cas de considerar que les angines eren de dretes o d’esquerres? Val més no pensar-hi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF