El món ens espia

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Tothom ha assenyalat com un dels grans èxits de la Via Catalana de dimecres passat l'haver cridat l'atenció de tot el món cap a la nostra aspiració de llibertat política plena. El suplement de dissabte de l'ARA amb la selecció d'una dotzena d'articles publicats per la premsa internacional i, particularment, el recull de links elaborat per Vilaweb amb 120 referències de mitjans de 40 països diferents, és l'evidència definitiva d'aquesta victòria comunicativa. I tot aconseguit sense tenir els recursos habituals de què disposen els estats. A més, això arriba just després d'uns mesos d'una intensa -per no dir ferotge- campanya diplomàtica comandada astutament per José Manuel García-Margallo, un dels ministres més intel·ligents de l'actual govern espanyol.

UN COP MOSTRAT AL MÓN que la voluntat d'independència a Catalunya és explícita, massiva, pacífica i democràtica, em puc imaginar el compromís en què hem posat tota aquella acció diplomàtica d'Espanya i els seus agents. És fàcil sospitar quins han d'haver estat fins ara els seus arguments -de fet, l'amic Agustí Bordas ja ens en havia avançat alguns (llegiu-ho a "Diplomàcia catalana", Singular digital , 12 de març de 2013). Per això, m'agradaria veure pel forat del pany com els diplomàtics espanyols a partir d'ara són inquirits sobre com lliga la seva retòrica anterior amb les noves evidències. Els de García-Margallo deuen estar suant tinta per acabar de polir un nou argumentari que encaixi la Via Catalana en la propaganda prèvia per ser ràpidament distribuït a totes les ambaixades i consolats.

SIGUI COM SIGUI, ELS FETS mostren que, només en un any, el món ha passat d'ignorar-nos a tenir-nos a la seva agenda. No dic que ens acabi d'entendre, esclar, i per això ens està vigilant de cua d'ull. És un primer pas fonamental per al qual s'ha comptat amb treballs tan qualificats -i independents- com els del Col·lectiu Emma, la feina tenaç de Catalans Abroad, l'acció a Brussel·les de Deumil.cat, la forta irrupció de Help Catalonia o darrerament la sectorial d'Exteriors de l'ANC, entre molts altres (demano disculpes als molts que no esmento en aquestes ratlles). A manca d'estructures d'estat, el país ha comptat amb aquesta eclosió de petites però potents i generoses -precisament tan potents pel fet de ser tan generoses- iniciatives de la societat civil. (Per cert, fa petar de riure que alguns hagin d'imaginar-les com si visquessin fortament subvencionades per fer encaixar els èxits obtinguts a la percepció malaltissa que tenen de la realitat catalana.) I, cal reconèixer-ho, des de fa uns mesos s'ha afegit a aquest objectiu de posar-nos a l'agenda internacional l'acció decidida i eficaç del mateix Govern, amb una secretaria d'Afers Exteriors molt ben dirigida i el treball expert de Diplocat.

TOTS SABEM que un cop hàgim fet -tots sols- el cop de cap, dependrem molt directament del reconeixement internacional que rebi el nostre gest. És lògic, per tant, que estiguem molt pendents dels més petits indicis que ens puguin transmetre una certa confiança que l'obtindrem. I, vist el silenci de les cancelleries del món -amb escasses excepcions a favor com les de Letònia i Lituània o declaracions com les de David Cameron-, hi ha qui s'inquieta. Personalment, ho veig ben diferent: el silenci dels governs estrangers em sembla absolutament clamorós. El previsible, si fos cert que les nostres aspiracions incomoden aquests estats, és que es manifestessin a favor d'Espanya i en contra nostra. En canvi, callen. Des del meu punt de vista, aquest és el suport que de debò ens cal i el que augura un decantament favorable a l'hora de la veritat. El món està a l'aguait i parlarà quan sigui l'hora. Naturalment, a favor de la democràcia.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF