Aquesta setmana les vuit grans empreses d'Internet: Google, Microsoft, Apple, Facebook, Twitter, Linkedin, Yahoo i AOL han fet un acte públic de contrició i han demanat al govern dels Estats Units que deixi d'espiar-nos o, si més no, que deixi de fer-ho de la forma tan descarada com la que ha posat de manifest les filtracions de l'espia penedit Snowden. Era ben sabut que el món és dels barruts i aquesta reivindicació no deixa de ser-ne una mostra fefaent: el món és en bona part d'aquestes empreses i resulta que l'espionatge que ara tenen la barra de demanar que s'aturi -o que es dissimuli una mica més- ha comptat amb la seva indispensable col·laboració, fins i tot sembla que en alguns casos han arribat a cobrar de les agències d'espionatge a canvi de passar-los les nostres dades. Les empreses basen la seva petició en el fet que els usuaris hi hauríem perdut la confiança i que aquesta confiança és indispensable per al bon funcionament de tot plegat. Fins i tot hi ha alguna estimació de les pèrdues econòmiques que aquesta manca de confiança pot significar, la qual cosa no ajuda gaire a creure en el seu penediment, condició indispensable perquè l'acte de contrició tingui validesa i els pecats siguin perdonats. I és que la situació tenia, pel cap baix, dues sortides: la que han adoptat les empreses de demanar al govern que faci més bonda i una altra de més proactiva, com seria posar en mans dels usuaris els instruments necessaris per a impossibilitar aquest espionatge, com podrien ser eines per encriptar les dades i informar obertament de l'actitud intrusiva de les agències d'espionatge. Però, em fa molt l'efecte que no s'hi val venir ara, que els han enganxat amb els pantalons descordats, a pintar-se com a víctimes d'una legislació que els obliga a fer coses que no volen fer.
Tampoc no poden al·legar que no sabien que això podia passar, vull dir que la recopilació de dades personals de tot tipus que implica una bona part del seu negoci no cridaria l'atenció d'aquells que ens haurien de protegir i, justament amb aquesta excusa, fan de tot menys protegir-nos, si més no de forma efectiva. El fet és que l'any 1967 Paul Baran, un dels inventors de la commutació de paquets, bàsica per al desplegament d'Internet, ja advertia, en un article titulat The future of computer utility , que aviat els ordinadors serien estris que servirien per comprar, pagar i cercar informació i, per consegüent, haurien de recopilar tota casta de dades personals, per la qual cosa també servirien per a atacar la intimitat, ja que a través d'aquestes dades que guardarien els ordinadors ens podrien vigilar i espiar. La qüestió per Baran és tan delicada, que assegura que els problemes relacionats amb la intimitat han de començar a ser considerats des de bon començament, ja que a mesura que aquests usos s'anessin estenent, el sistema creixeria en complexitat i resultaria molt més difícil arreglar la situació. Sembla que ningú d'aquestes empreses no havia llegit l'article de Baran o, si ho havien fet, no en varen entendre gran cosa. Llegir l'article de Baran -fàcilment localitzable a Internet- és una tasca reconfortant, més si hom pensa que ell va ser qui va dissenyar, fa prop de quaranta anys, el que avui coneixem com telefonia IP i que no va poder desplegar per l'oposició de l'AT&T, la totpoderosa telefònica americana. Baran no esmenta els ordinadors personals, atès que tot just es començaven a coure en aquell moment entre aficionats a l'electrònica, però el panorama que descriu s'acosta bastant al d'avui, amb totes les nostres dades dipositades a servidors remots als quals s'accedeix des de terminals a casa, connectats via línia telefònica, és a dir, el que ara en deim el cloud , el nigul, la qual cosa no deixa d'afegir encara més mèrit a la seva visió.
Baran no és l'únic visionari que, al mateix temps que inventava part de les tecnologies que farien possible Internet, era capaç d'anticipar alguns dels problemes que el seu desplegament podia generar. Bob Taylor i John Licklider, uns altres dos dels artífexs de la xarxa de xarxes, en un article publicat el 1968 anticipaven també moltes de les coses que Internet faria possible, entre elles, però no oblidaven que els avantatges associats dependrien de si tenir accés esdevindria un dret o un privilegi. És a dir, que també anticipaven el que fins fa poc semblava preocupar tanta de gent i que en deien fractura digital. En resum, que, a més dels actes de contrició, més o menys farisaics, potser convindria fer els deures pendents: mirar els orígens i intentar refer -ara ben fet- allò que han fet malament. Per laboriós que pugui ser.
