Mirall d'aigua. Recentment, el Grup d'Opinió d'Arquitectes plantejava dubtes sobre les bondats de la reforma del Port Vell de Palma. Posava el fatal exemple del vell port de Barcelona, objecte d'una gran operació anunciada com la recuperació de la mar per a la ciutat: se'n va esdevenir el Maremagnum, que uneix tant la mar als ciutadans com les zones comercials dels grans aeroports uneixen els viatgers amb el cel. Les noves zones comercials en espais creats ex novo o recreats des d'altres espais amb altres funcions, sovint presentades com a equipament ciutadà i fins i tot específicament cultural, tenen els components perquè sonin les alarmes.
Els arquitectes temen un altre Maremagnum, és a dir, la terciarització del nou Port Vell de Palma, en lloc de la recuperació de superfície de mirall d'aigua, que contribueixi a la valoració del patrimoni monumental del conjunt la Seu-l'Almudaina.
(http://grupdopinioarquitectes.wordpress.com/2013/12/).
El contrasentit encara és més flagrant si recordam la filosofia amb què la ciutat de Palma optà pel projecte del parc de la Mar que finalment es va aplicar: la recuperació del que Rusiñol en va dir la catedral de l'aigua, és a dir, la Seu reflectida per l'aigua de la mar, "ondulada i vibrant".
Mirall del temps. Deia Faulkner que "el passat no és mort, ni tan sols és passat". No sempre és així, almenys en la seva totalitat. Hi ha un passat mort, unes necrosis causades més per la imperícia que no per la mala fe. Al contrari, l'art, el gran art, quan es projecta en el passat, ens mostra fins a quin punt aquest passat no és mort -en conseqüència, no existeix en tant que passat. I T. S. Elliot ens diu que el temps present i el temps passat són potser ambdós present en el temps futur.
El passat viu en tant que present en Els miralls negres (Ed. Meteora) d'Antoni Vidal Ferrando, amb vitalitat turbulenta o en meandres de cadència quotidiana: tant se val: el temps, en mans de l'escriptor, és la matèria primera de totes les coses de l'avui i del demà. Que s'origini en el passat no empal·lideix la vivència dels personatges, les situacions i els fets: com en les tragèdies gregues.
És atribut dels bons escriptors esborrar les fronteres del temps. En passejar amb el seu art el mirall a la vora del camí, tot esdevé present, fins i tot allò que podem endevinar com a futur. El temps no s'esborra prescindit de la cronologia -maldestra alquímia.
Els miralls negres és un conjunt de relats que celebrarà el lector avesat a aquesta mida narrativa i que vencerà les resistències dels més refractaris. En qualsevol cas, el llibre confirma Vidal Ferrando en una etapa de mestria que ningú no li pot plànyer.
