Els millors premis

Poc abans de Nadal vaig ser convidat per l’exrector de la Universitat de Santiago i ara president del Consello da Cultura Galega, l’historiador Ramón Villares, a participar en un seminari internacional sobre els Estudos ibéricos alén das fronteiras, juntament amb els directors d’altres institucions de projecció cultural, com ara els Camoes, Cervantes i Etxepare, i una nodrida selecció de professors de llengua gallega en universitats estrangeres. Es tractava que cadascú expliqués la situació de la pròpia xarxa d’estudis a l’exterior, amb l’objectiu de contrastar experiències, explorar vies de col·laboració i alhora esperonar les autoritats gallegues per endegar una xarxa pròpia.

Tot i no disposar de gaire temps lliure, la ciutat va desplegar un cop més el seu encanteri: basta passejar-hi una estona o entrar en un qualsevol restaurant per quedar subjugat pels seus carrers i la seva cuina. En aquest sentit, poques ciutats són tan rotundes en un aspecte i en l’altre com Santiago: el dels patrimonis monumental i immaterial, que s’hi complementen de manera insuperable.

Si en l’endemig encara disposeu de temps per reveure algun vell amic, llavors el plaer és complet. Suso de Toro, l’autor d’ Una altra idea d’Espanya i premi J.B. Cendrós a les darreres Festes de Santa Llúcia, va tenir la feliç ocurrència de segrestar-me una hora i mitja per fer una xerrada sobre literatura catalana als alumnes de batxillerat internacional de l’Institut Rosalía de Castro, del qual ell és professor, i va ser abans de fer-la que vaig tenir la sorpresa més gratificant de tota l’estada. El seu director, Ubaldo Rueda Soto, va explicar-me una iniciativa que em va deixar meravellat per la seva capacitat subversiva: la creació dels premis de novel·la Arcebispo San Clemente i d’assaig Bento Spinoza. Però em direu: uns premis més, i què?

La seva singularitat radical és que els donen els alumnes. Uns alumnes menors d’edat. Sí, tal com ho heu sentit: el jurat està constituït pels alumnes de segon de batxillerat d’aquest institut i de quatre més de Galícia (un per província), a partir d’una preselecció de finalistes feta pels professors de cada departament. Pel que fa al premi de novel·la, cal afegir que se’n donen tres, un per llengua (gallec, castellà i de literatura estrangera). L’experiència va començar l’any 1993 amb els de novel·la i va prosseguir el 2008 amb la creació del d’assaig dedicat a Bento Spinoza, en record dels seus orígens (de mare gallega, la seva llengua materna i casolana a Amsterdam va ser sempre el gallec-portuguès).

Quan van donar els primers, no va ser fàcil convèncer els autors per tal que vinguessin a recollir el premi i entressin en contacte amb els membres d’un jurat tan descarat. A mesura que en descobrien l’entrellat, però, els autors quedaven més i més encantats del seu guardó, sens dubte un dels més especials que hauran rebut mai. Entre els internacionals de novel·la no hi falta cap dels grans: des de Colm Tóibin, Erri de Luca, Tabucchi, Mazzucco o Barnes, fins a Saramago, Kundera, Auster, Stamm o Murakami, per esmentar-ne uns quants. I entre els guanyadors del d’assaig hi figuren noms com els de Pennac (per Mal de escuela ), Jean-Didier Vincent (per Viaje extraordinario al centro del cerebro ), Sloterdijk (per Ira y tiempo ) i Ovejero (per La ética de la crueldad ), tots ells triats entre cinc obres finalistes.

Però més ençà d’una nòmina espectacular de guanyadors en els dos gèneres, sens dubte el més valuós d’aquests premis és el procés pel qual s’hi arriba: cada any es busquen voluntaris per llegir les obres finalistes, s’organitzen debats i exposicions escolars a l’entorn d’aquestes obres i finalment cada centre tria els seus sis representants per acabar formant un jurat de trenta alumnes. No cal dir que l’activitat compta com a matèria de qualificació en l’avaluació final -només si suma, és clar-, però mentrestant ja s’ha inoculat la passió per la lectura i l’esperit crític al cor de l’ensenyament. No dubto de l’enorme interès que han de tenir els debats a l’entorn de les obres finalistes, però encara menys de com una tal experiència deu haver transformat per sempre més aquells que hi han participat. Ben fomentada, la passió lectora és un virus que es pot propagar de manera tan estimulant com eficaç. ¿La volem realment, però, una societat més culta i més lliure? Llavors, per què no s’anima una escola catalana a formar part de la xarxa, o bé a endegar una experiència semblant per compte propi juntament amb altres centres? Patrocini privat no els en faltarà.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF