La meva família i altres catalans
Director adjuntEl Procés efectivament ha alterat les famílies. Bé, per ser exactes, el que les ha alterat ha estat la reacció intolerant de l’Estat. El fet que des de totes les instàncies de poder de Madrid s’estigui impedint resoldre el conflicte polític per la via del diàleg polític, de la democràcia entesa com alguna cosa més que “ el imperio de la ley ”, està provocant un diàleg, a vegades sorollós, dins les famílies catalanes. Algú ha de dialogar, no? Per sort, com ens va ensenyar Gerald Durrell, a les famílies hi ha de tot. Faré, doncs, una mica de taxonomia recreativa de la gran família catalana.
Començo per mi mateix. Ja fa més d’un quart de segle que vaig caure del cavall federalista. A força de llegir història, vaig concloure que Espanya mai permetria una Catalunya autònoma de debò. El meu rebuig gairebé instintiu del nacionalisme es va transformar en un independentisme cultural i possibilista, davant la incomprensió, cal dir-ho, de la majoria de familiars, coneguts i saludats. En tot cas, el Procés no em va agafar per sorpresa, però no m’ha deixat de meravellar que al meu voltant apareguessin independentistes que mai m’hauria imaginat que ho serien. I si una cosa em neguiteja és que aquesta majoria no sigui tan sòlida com sembla, i que amb les topades amb l’Estat (estem tot just a l’inici del xoc), tota aquesta gent que s’ha sumat a l’onada independentista quedi xopa i abatuda a la platja de la decepció.
Però qui és aquesta gent? Hi ha, per exemple, molts exvotants socialistes d’aquells que havien fet seva la il·lusió del canvi del Felipe i la il·lusió olímpica de Maragall. Gent diguem-ne d’un cert progressisme il·lustrat que, a força d’antipujolisme, havien anat adormint el seu catalanisme. La independència no els havia passat mai pel cap. Es veien cosmopolites i caricaturitzaven la seva catalanitat. Van riure molt amb el Boadella. La seva caiguda del cavall va ser sobtada i va sacsejar-los les bases ideològiques. Quan sovint dic que sense el tripartit no hauríem arribat aquí, vull dir això. Fins que els socialistes no van manar a la Generalitat i no van topar amb el menyspreu i maltractament de l’Estat, tota aquesta gent no va entendre la profunda relació de subordinació amb Espanya.
Per als qui s’havien mantingut fidels a la tradició del PSUC, el salt encara ha estat més vertiginós perquè el seu antipujolisme era també de classe, marxista. Com ha escrit Jordi Casassas, els tres grans relats de la política i la cultura a la Catalunya contemporània han estat la Renaixença, el catalanisme (noucentista) i el marxisme. Aquest darrer component va pesar molt en l’antifranquisme i la Transició, d’aquí la dificultat de bastir una esquerra nacional. Avui, dins l’independentisme hi ha fills d’aquesta tradició, disseminada entre la CUP i ERC, fins i tot dins el colauisme, on tanmateix domina l’eix social.
Per a la majoria de votants convergents, el pas a l’independentisme va ser un mot d’ordre de Mas per superar el trauma pujolista. Per a molts (no tots) va ser una continuïtat lògica del seu nacionalisme.
I després, esclar, hi ha els autonomistes (el que queda del PSC, en aliança contra natura amb els ex-Unió), els que han quedat atrapats en l’antipujolisme (l’arbre caigut els ha donat prou llenya per cremar) i els que mai van pair l’autonomisme, els anticatalanistes de tota la vida, digueu-ne neolerrouxistes o com vulgueu. Catalunya també són ells, també és aquesta realitat, cultivada a consciència pels mitjans espanyols, i que Cs ha sabut renovar i fer emergir. Són els altres catalans, però no els de Candel, sinó els altres, els repatanis.
Com que amb Espanya no hi ha diàleg possible, el diàleg serà sempre nostre!, benvolguts familiars.
