Opinió 06/03/2014

A mercè de la tempesta

i
Toni Gomila
2 min

Aquests dies ha fet un temporal ferotge a la mar. Metàfora de la vida. Les persones no som més que ínfimes partícules a mercè de la correntia o la força del vent.

Cada persona s’ajaça dins un entorn que li és plaent, on viure li resulta fàcil. Freqüentam els mateixos bars; tenim amics afins ideològicament; ens informam pels mateixos mitjans; i sobretot, a la religió del facebook pensam que vivim oberts a la immensitat del món i tot plegat seguim enrevoltant els mateixos cercles.

Sotmesos a l’agombol de les correnties, deixam el sentit crític propi per a millors ocasions. Qüestionar el conjunt significa qüestionar els nostres principis, fonaments i coneixements, i això és un gran inconvenient per a mantenir la placidesa de la vida.

Mirant de cua d’ull, i sense manifestar cap ‘retuit’ ni cap ‘m’agrada’ he contemplat estupefacte des la tenassa del dubte com s’han proclamat herois uns quants joves per interrompre una missa amb l’excusa de la seva llibertat d’opinió sobre la llei de l’avortament. No hi veig cap heroisme a destorbar la llibertat de culte d’una dotzena d’ancians, per més que la seva jerarquia opini i miri d’influenciar els legisladors. Per posar-ne un exemple. Com també m’impressiona veure la facilitat amb què aconsegueixen seguidors les més inversemblants opinions, la lleugeresa amb què l’home se suma en massa a qualsevol causa.

Gabriel Galmés deia que no firmava manifestos i a mi em semblaven paraules d’intel·lectual gens compromès. Exercir la llibertat de no signar significa no participar, i això és quedar exclòs, fora del riu. A dia d’avui només he arribat a veure que Galmés no anava malament i a seguir reflexionant la sentència final d’ Un enemic del poble d’Ibsen, “l’home més fort és el que està més tot sol”. Algun dia tendré la resposta.

stats