Misc 14/08/2013

El mercat alliberarà Corea del Nord

Jang Jin-sung
5 min

Vaig desertar de Corea del Nord el 2004. Vaig decidir arriscar la vida i abandonar el meu país d'origen -on treballava per al govern com a funcionari de la guerra psicològica- quan finalment em vaig adonar que hi ha dues Corees del Nord: la real i la de ficció, creada pel règim. Tot i que per la meva feina tenia accés a mitjans de comunicació estrangers, els llibres crítics amb el nostre estimat líder Kim Jong-il o amb el seu venerat pare, Kim Il-sung, contenien llargs passatges censurats. Un dia em vaig inventar una excusa per quedar-me a la feina i desxifrar les paraules censurades d'un llibre d'història. Vaig tancar la porta del despatx i vaig repenjar les pàgines contra la finestra. La llum de l'exterior va fer que les paraules que hi havia sota la tinta es transparentessin amb total claredat. Vaig llegir amb voracitat. Em vaig tornar a quedar a la feina fins tard repetides vegades per aprendre la veritable història del meu país o, si més no, un altre punt de vista. El que més em va sorprendre va ser el que vaig descobrir sobre la Guerra de Corea. Tota la vida ens havien ensenyat que el conflicte l'havia desencadenat una invasió dels sud-coreans. Ara, però, llegia que no sols Corea del Sud, sinó també la resta del món, creien que el Nord havia començat la guerra. Qui tenia raó?

Després de la meva agitada deserció -vaig passar la frontera amb suborns i vaig fugir cap a la Xina travessant corrents un riu glaçat- em vaig adonar que hi havia una tercera Corea del Nord: la teòrica. És la Corea del Nord construïda pel món exterior: una anàlisi poc sistemàtica del règim i la seva propaganda que no capta la realitat del país. Tots els que treballàvem al departament del Front Unit ens havíem après de memòria tres principis de la diplomàcia: 1. No pareu atenció a Corea del Sud. 2. Aprofiteu les emocions del Japó. 3. Manipuleu els Estats Units amb mentides, però assegureu-vos que siguin lògiques.

La missió del nostre departament era enganyar el nostre propi poble i el món, fent el que calgués per mantenir el líder en el poder. Malgrat les pràctiques enganyoses de Pyongyang, a la resta del món encara n'hi ha molts que creuen en la Corea del Nord teòrica, on el diàleg amb el règim seria el mitjà per aconseguir un canvi. Però, pels anys que vaig passar dins del govern, sé que parlant no aconseguirem que Pyongyang faci un gir, ni tan sols amb l'actual líder de Corea del Nord, Kim Jong-un.

El diàleg mai convencerà el règim de renunciar a les armes nuclears; el programa nuclear està estretament vinculat a la seva supervivència. I les converses no propiciaran cap canvi a llarg terme; el règim les considera només com una eina per aconseguir ajuda. La diplomàcia d'alt nivell no és l'estratègia adequada per aconseguir que el règim faci reformes econòmiques. La clau del canvi és fora de l'àrea d'influència del règim: és a la pròspera economia subterrània. Per sobreviure, tots els nord-coreans depenien d'un sistema de racionament estatal que es va esfondrar a mitjans de la dècada del 1990. En part, la causa d'aquest esfondrament va ser que el règim va concentrar totes les inversions en una economia de partit que mantenia el culte als Kim i obsequiava una elit amb tota mena de luxes, en lloc de promoure una economia normal basada en la producció i el comerç nacionals. Els que estaven més desesperats van començar a canviar articles d'ús domèstic per arròs al carrer, i així va néixer l'economia submergida. Amb milers de persones que es morien de fam, les autoritats no van tenir més remei que fer els ulls grossos davant els mercats il·legals que van començar a aparèixer.

Més o menys per aquesta època es va assignar als centres de treball del país la responsabilitat d'alimentar els empleats. L'única manera de fer-ho va ser la creació d'empreses comercials que venien matèries primeres a la Xina a canvi d'arròs. Aquestes empreses van esdevenir en part la base de l'economia submergida: feien de centres d'importació i exportació que amb el temps van començar a importar de la Xina béns de consum, com ara neveres i ràdios. Paral·lelament, els funcionaris del Partit van començar a ficar-se en tripijocs per obtenir beneficis a partir de suborns i activitats econòmiques prohibides. En aquests moments el Partit està tan introduït en l'economia de mercat que són fills de funcionaris els que formen les plantilles de les empreses comercials, les quals actuen obertament en nom del Partit i l'exèrcit. En poques paraules, tot Corea del Nord depèn d'una economia de mercat i ningú al país n'està al marge.

L'efecte social de la introducció del mercat ha estat extraordinari: s'ha tallat el cordó umbilical entre l'individu i l'estat. Als ulls del poble, el valor dels diners en efectiu ha substituït la lleialtat a l'estat. I la moneda que han triat és el dòlar nord-americà. En canviar els dòlars nord-americans (molts dels quals són una falsificació) per productes xinesos, els nord-coreans s'han adonat de l'existència de líders més importants fins i tot que els Kim. ¿Qui són aquests homes que adornen els bitllets nord-americans? Veuen ara que la lleialtat al líder suprem no els ha reportat cap benefici tangible; en canvi, els bitllets que porten estampada la cara d'uns nord-americans es poden canviar per coses.

Avui, quan l'empresari estatal els demana que participin en activitats polítiques, els nord-coreans saben que perden el temps. Aquesta creixent independència econòmica i psicològica dels ciutadans normals i corrents s'està convertint en la principal pedra a la sabata del règim. També és la clau del canvi. En lloc de centrar-nos en el règim i els seus representants com a possibles instigadors de la reforma, hem de reconèixer el poder d'aquest mercat florent, capaç de transformar, a poc a poc, Corea del Nord de baix a dalt.

L'increment del comerç amb la Xina ha fet que la frontera de Corea del Nord hagi esdevingut porosa, i això facilita que la informació circuli cap endins i cap enfora del país. Ara molts nord-coreans poden veure els programes televisius de Corea del Sud, que s'introdueixen de contraban en DVD o targetes de memòria. Un dels sistemes per accelerar el canvi seria donar suport a les activitats dels exiliats nord-coreans, que introdueixen a través de la frontera mercaderies i idees progressistes. Les converses amb Pyongyang únicament poden oferir solucions temporals a crisis inventades. I per experiència pròpia puc dir que només serveixen per fomentar les mentides. Mirar Corea del Nord des de baix, sobre el terreny, partint de la realitat del mercat, és l'única manera d'aconseguir la reforma del règim, o la seva desaparició.

stats