Publicitat
Publicitat

El maragallisme: de Pasqual a Ernest

Actualment Ernest Maragall i el partit que lidera exploren pactes amb ICV de cara als comicis locals. El fet no sorprèn, ja que, quan al març es va fer pública la incorporació de Maragall com a número dos de la candidatura d’ERC a les eleccions europees, ell va manifestar que l’acord era part d’un procés “que van començar les esquerres el 2003” amb el seu germà Pasqual i Josep-Lluís Carod-Rovira. L’afirmació, des de la nostra òptica, s’emmarca en una voluntat d’entesa de forces d’esquerra que es respira des de fa temps en l’ambient (el primer referent va ser L’Olivera italiana i després la Syriza grega). Però també és inseparable del maragallisme, una de les tres manifestacions del presidencialisme català (amb el tarradellisme i el pujolisme), que han suposat relacions ben diferents entre el titular de la Generalitat i els partits. En quin sentit?

Tarradellas, ‘au-dessus de la mêlée’. Josep Tarradellas va admirar Charles de Gaulle (1890-1970) perquè va voler governar transcendint la política partidista en pretès benefici d’una “política d’estat”. Recordem que el general va ser cap de govern entre 1945 i 1946 i va liderar un executiu d’unitat. El 1958 els militars d’Algèria que s’oposaven a abandonar la colònia li van reclamar que tornés al poder i De Gaulle va assumir la presidència novament fins al 1969.

El gaullisme de Tarradellas es va reflectir en l’executiu d’unitat que va presidir entre 1977 i 1980. El president va evitar el partidisme i -segons el seu conseller Josep M. Bricall ( Memòria d’un silenci, 2003)-“li preocupava no quedar condicionat, i per això opinava que un polític no havia de ser ric”.

Quan va acabar el mandat el 1980, Tarradellas va rebutjar concórrer a les primeres eleccions catalanes, tot i rebre exhortacions a fer-ho i malgrat que Jordi Pujol li va explicitar el seu suport si ho feia, com exposa a les seves Memòries. No sobta, doncs, que l’historiador Àngel Duarte es demani si Tarradellas va ser “un De Gaulle català”, un president que va assajar situar-se per sobre dels partits.

CiU, vestit a mida per a Pujol.Jordi Pujol, en canvi, ha estat tan estadista com home de partit. O, segons com, un home que va crear un partit, en la mesura que Convergència Democràtica de Catalunya, la formació que va fundar el 1974 i va liderar des d’aleshores, és inseparable de la seva figura.

Pujol no va tenir problemes amb el partit, tret de la tensió que va suposar el seu divorci polític amb Miquel Roca el 1992, que va amenaçar de dividir internament la formació. Avui, tot i estar retirat de la primera línia política, Pujol encara és a l’organigrama de CDC com a “president fundador” i ha assumit la seva deriva independentista.

En canvi, la relació de Pasqual Maragall amb el PSC ha estat ben diferent i complexa. De fet, el 1987 Maragall ja hi va tenir un desacord quan la formació no va recórrer davant del Tribunal Constitucional la llei del Parlament català que va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona, un organisme que l’aleshores alcalde considerava essencial.

El PSC i els Maragall, vies divergents. En general, Maragall va escenificar per a amplis sectors socials l’“ànima catalanista” del PSC, però també una voluntat de trencar fronteres partidistes. D’aquesta manera, quan va concórrer a les autonòmiques per primer cop el 1999 ho va fer amb el PSC i l’entitat Ciutadans pel Canvi (CpC), amb la intenció d’ampliar el seu suport més enllà de l’electorat socialista.

Ja president de la Generalitat, va tornar a emergir la complicada relació amb el seu partit. Va ser especialment visible l’octubre del 2005, quan Maragall no va poder canviar el seu govern per l’oposició d’ERC, d’ICV i del mateix PSC, la direcció executiva del qual va afirmar que no veia aquella remodelació “necessària ni oportuna”. A més, Maragall no va repetir com a candidat a la Generalitat el 2006 i a les eleccions legislatives del 2008 es va plantejar participar-hi amb el seu Partit Català d’Europa, per bastir “un partit europeu similar al Partit Demòcrata americà i a l’italià”. Finalment ho va descartar, però va cridar a votar en blanc davant la falta de pronunciament dels partits sobre “els temes importants”.

Ara el seu germà Ernest, que promou Nova Esquerra Catalana, ha palesat altre cop una relació difícil amb el PSC i la voluntat de trencar fronteres partidistes sota la bandera de la secessió. Una novetat? No gaire. Segons explica Alfred Bosch ( I ara què?, 2011), Pasqual Maragall ja va escollir una papereta de vot favorable a la independència en el plebiscit Barcelona Decideix, seguint un camí que hauria començat “anys enrere”. L’apropament del seu germà Ernest a ERC mostra la pervivència del maragallisme i l’insòlit vigor dels ismes polítics nascuts durant la Transició.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF