Al ministre Cristóbal Montoro, artífex de l’España va bien versió postcrisi, li ha caigut fatal que una oenagé, per molt dels bisbes que sigui, s’hagi atrevit a tirar aigua al vi del seu entusiasme en denunciar que, a Espanya, una de cada quatre persones és pobra, i que les actuals reformes econòmiques estan empitjorant les seves condicions de vida. En la seva resposta a Càritas, el ministre va utilitzar un to avinagrat i displicent, adequat per a una rèplica a l’oposició parlamentària, però absolutament impropi per comentar la feina de l’entitat social de referència en la lluita contra la pobresa. A més de desqualificar la validesa de les dades de Càritas, es veu que la regla de tres que posava en relació les autopistes amb la pobresa li va semblar, al ministre, una comparació massa odiosa: diu Càritas que el rescat de les set-centes mil famílies que avui no tenen cap ingrés a Espanya té un cost de 2,6 milions d’euros, tan sols la meitat del que li costarà a l’estat el rescat de les autopistes fallides.
No sé per què s’enfada tant, don Montoro. De què s’estranya? Aquestes comparacions són un clàssic en les reivindicacions dels moviment socials. Ho hem vist moltes vegades, allò del nombre d’hospitals que es podrien fer amb el que val un portaavions, o la quantitat d’escoles que es podrien construir amb el cost d’un sol míssil. Aquest tipus de comparances, a més de molt pedagògiques, serveixen per posar en evidència de manera directa que de doblers n’hi ha, però segons per a què. És cert, resulta escandalós que quan milions de ciutadans no poden arribar amb dignitat a final de mes, i quan l’objectiu del dèficit és el mantra que justifica totes les retallades socials, ara resulti prioritari el rescat de les empreses concessionàries de les autopistes amb pèrdues.
La relació directa entre els doblers negats per salvar vides i els doblers tirats per salvar dividends és, certament, d’una obscenitat que fa venir basques; però no ens hauríem de quedar en aquesta observació primària. Anem més enllà: la contradicció al·ludida té un aspecte més profund, més estructural, que no convé obviar. El ministre pretén que la crítica de Càritas és injusta perquè sense inversió econòmica no es generaran els recursos per lluitar contra la pobresa. Si açò fos així, encara podríem ponderar les coses d’una altra manera. Però no: és rotundament fals. El més greu és que aquests doblers precisament no aniran a l’economia productiva, a generar activitats sostenibles, a crear ocupació diversificada i de qualitat, a preparar les noves fornades de treballadors per competir en un mercat cada vegada més difícil. Els doblers que es neguen a la lluita contra la pobresa es destinaran a tapar, inútilment, els forats d’uns pous sense fons: els de les grans empreses que viuen de les concessions de l’estat, aquestes corporacions que fan els tractes a la llotja del Santiago Bernabéu i els veuen publicats al BOE. Unes empreses i unes activitats que, en qualsevol economia de mercat lliure, justament representen l’antítesi de la competitivitat, l’eficiència i la generació de progrés.
Molts economistes, entre ells Germà Bel d’una manera tan brillant que fins i tot jo ho entenc, mostren com la política econòmica espanyola dels últims segles, i l’actual no és diferent, és una concatenació d’errors fatals que, en lloc d’obrir oportunitats al desenvolupament, el tallen per la base de les seves possibilitats. La política d’infraestructures és l’arquetipus d’aquest despropòsit. Des de la sempiterna obsessió radial, i sobre la base d’una mal entesa -i pitjor aplicada- igualtat d’oportunitats entre tots els espanyols, s’han dilapidat els millors recursos en la construcció de vies de tren, aeroports i autopistes allà on no hi havia usuaris, i en canvi es continuen castigant els corredors de transport per on viatgen més passatgers i mercaderies, i per tant mouen més l’economia real. El perjudici econòmic d’aquesta irracionalitat és immediat, perquè es deprimeixen les regions que haurien de ser el motor de la reactivació econòmica, i açò genera més pobresa. L’exemple clàssic és el corredor mediterrani, però en tenim un altre de més proper: la pèssima connectivitat aèria de Menorca. No és tan sols un greuge sobre la tan reclamada igualtat, sinó un perjudici econòmic de primera magnitud. Algun dia s’haurà de quantificar tota la pobresa que ha provocat a Menorca la falta d’oportunitats pel gravíssim problema del transport exterior.
El problema, en realitat, no és Montoro: ell no és més que l’actual cara visible d’una malaltia crònica. La política econòmica espanyola és una màquina de fer pobres, però no sembla que a Madrid estiguin disposats a donar crèdit a cap crítica que pugui qüestionar la seva cosmovisió.
