La lliçó d’Ucraïna

Els esdeveniments que els darrers dies han sacsejat Ucraïna, amb l’epicentre a la plaça Maidan (un altre cop una plaça en comptes d’un “Palau d’hivern”), resulten alliçonadors en múltiples aspectes.

El primer d’ells és la determinació per aconseguir uns objectius prefixats i el cost associat que comporta. La voluntat dels acampats a la plaça de la Independència de Kíev per superar trenta graus sota zero, la repressió dels berkut i les bales de veritat dels franctiradors han estat clau per donar un tomb a la situació. La revolució no és cap festa i comporta un sacrifici enorme a curt termini. Un avís per a navegants per a aquells que pensen que el govern Bauzá canviarà la seva política educativa amb una única manifestació un diumenge a la tarda, per molt massiva que fos. O que basta amb una dia de vaga general a l’any per esborrar una determinada llei.

Històricament les revolucions han anat acompanyades de força, violència i vessament de sang. Però no es tracta de cap llei inamovible, com ho demostrà la “Revolució de vellut” de Txecoslovàquia de 1989. A Ucraïna mateix l’anomenada “Revolució taronja” va aconseguir el 2005 un primer èxit sense necessitat de recórrer a l’enfrontament directe. És més, a l’episodi actual, com ja va passar en el cas de Bòsnia o de Kosovo, ha estat l’ús desproporcionat de la violència per part de l’Estat el que finalment li ha fet perdre la partida. El pitjor per a Víktor Ianukóvitx va esdevenir quan el Consell de Ministres d’Exteriors de la UE del passat 20 de febrer anunciava sancions selectives i la congelació de comptes bancaris en resposta als atacs perpetrats contra els drets humans. La força bruta pot debilitar més l’agressor que no l’agredit. Almanco a Europa. Per això és tan important mantenir separada la determinació de la violència. Cosa que algun comentarista no va entendre prou bé en comparar els èxits immediats obtinguts per les revoltes violentes de Gamonal en contraposició amb els aparentment nuls resultats del moviment pacífic anti TIL a les Balears.

Els fets d’Ucraïna també ens demostren que no s’ha tractat d’una lluita contra el Parlament sinó amb el Parlament. Els partits a l’oposició ho han entès perfectament deixant de costat diferències personals i ideològiques per fer un front comú entre ells i amb els manifestants. Només així es poden aconseguir objectius de gran profunditat que apunten contra un govern sorgit de les urnes. Entén aquest punt la sopa de lletres que conforma l’oposició política a casa nostra? I els manifestants tipus 15 M quan defensen una lluita antipolítica o antisistema? En són conscients els partidaris de l’abstenció cada cop més nombrosos a Europa occidental? Una Europa, per cert, que és l’objecte del desig del moviment de Maidan.

Per altra part, no es pot obviar que el carrer i l’oposició política amb la complicitat d’Occident han derrocat un govern sorgit d’unes eleccions considerades justes i lliures. Però també hi ha una certa unanimitat a acceptar que els mandataris ucraïnesos havien perdut la potestat de governar per culpa d’una corrupció rampant, la defensa exclusiva dels interessos russos i, sobretot, per l’extrema violència utilitzada contra els acampats a Maidan. Per tant, un cop dur contra aquells que pensen que els vots són una única i permanent font de legitimitat en una democràcia. Els drets humans, la justícia i les llibertats individuals estan per sobre de les urnes, sense dubte.

Ara bé, aquí no acaba la cosa. Ucraïna també ens alerta de la temptació dels guanyadors de repetir els gestos autoritaris dels seus predecessors. L’exemple dels Germans Musulmans a Egipte és eloqüent en aquest aspecte. Els drets humans i, també, els trets identitaris de la població, per minoritària que sigui, no només estan per sobre dels vots, sinó també de la revolució. En aquest sentit, encara és prest per saber el camí que prendran els nous governants, però les primeres mesures legals adoptades no són esperançadores. Per exemple, retornar en calent a la situació anterior al juliol de 2012, quan només es reconeixia l’oficialitat de l’ucraïnès en un país que té regions senceres russòfones, no és un bon començament per assegurar la convivència i la cohesió del país. Efectivament, és una excusa perquè l’URSS (perdó, Rússia) emprengui una acció militar pel seu compte, com sembla que ja ha passat a Crimea. Però també és el camí més fàcil per tornar a perdre la legitimitat que s’ha guanyat amb tants de morts.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF