Misc 26/02/2014

El poder i la llengua

i
Vicenç Villatoro
3 min

Atot el món, les societats fan encàrrecs al seu sistema educatiu en funció de les necessitats, les seves prioritats i els seus objectius compartits. Demanen al sistema educatiu que els nois i noies en surtin sabent matemàtiques, literatura, llengües o el que els sembli més necessari i oportú. Llavors, el sistema educatiu decideix com s’ho fa per respondre a l’encàrrec. Dissenya plans d’estudis, sistemes de formació del professorat, xarxes escolars i tots els instruments que convingui per fer allò que la societat li demana que faci. Si en un moment determinat la societat detecta que algun d’aquests encàrrecs no es compleix d’una manera satisfactòria, n’alerta el sistema educatiu. Llavors el sistema educatiu refà els seus plans per tal de corregir el que no funciona i obtenir els resultats requerits. La societat diu, posem per cas: els alumnes surten amb poca formació musical. I pot arribar a suggerir: potser seria bo que fessin més hores de música. Però és lògicament el sistema escolar qui mira com s’ho fa perquè millori la formació, si amb més hores, si canviades de dia, si amb altres mestres... I sabent que l’escola no és una bombolla enmig de la societat i que no pot fer exactament el mateix en llocs diferents, amb contextos socials diferents, per arribar a uns mateixos resultats.

Aquí som diferents. Aquí ho fem d’una altra manera. Molt exòtica i, diria, molt poc racional. A Catalunya, i parlant de llengües, la societat ha encarregat a l’escola que tots els alumnes en surtin amb competències per parlar, entendre, llegir i escriure en català i en castellà. En resposta a aquesta demanda, s’ha dissenyat un mètode satisfactori que aconsegueix efectivament aquest resultat. Això no he trobat ningú que ho discuteixi i els exàmens ho avalen d’una manera claríssima. Doncs malgrat que el resultat ha estat satisfactori, tot i que l’escola ha respost amb eficàcia i precisió a allò que se li demanava, ara resulta que a través de les lleis i els tribunals se l’obliga a modificar els mètodes a través dels quals ha obtingut aquests bons resultats. I, per tant, d’una manera o altra, es posen en perill: si toques una cosa que funciona hi ha el perill que deixi de funcionar. Al món, la societat diu què vol i la comunitat educativa i els especialistes dissenyen la manera d’aconseguir-ho. Aquí els tribunals fixen el com, diuen fins i tot les hores que s’han de fer de cada cosa, i sembla que el resultat importa un rave.

Encara una altra raresa i una altra barbaritat: s’arriba a comparar l’escola franquista i l’actual escola catalana (i aquells que en reivindiquen el model) pel que fa a les llengües. Quan els objectius i els resultats són exactament els contraris. La nit i el dia. El resultat i l’encàrrec de l’actual model d’escola a Catalunya és que tots els alumnes en surten sabent català i castellà. El resultat i la voluntat de l’escola franquista va ser exactament el contrari: unes quantes generacions de catalanoparlants no saben llegir ni escriure en la seva pròpia llengua, perquè l’escola no els en va ensenyar. I unes quantes generacions de castellanoparlants no van poder aprendre el català a l’escola i, per tant, o no l’han après mai o l’han hagut d’aprendre pel seu compte. El resultat de l’actual model d’escola a Catalunya són unes generacions, les que s’hi han format, instrumentalment bilingües, on tota la generació, sigui quina sigui la seva llengua familiar, té les competències bàsiques en les dues llengües. El resultat del model franquista van ser unes generacions condemnades a ser, una part, monolingües en castellà, i una altra part no competents del tot en la seva pròpia llengua materna.

¿Com és que aquí s’aplica aquest criteri tan exòtic, en què els tribunals fan plans d’estudis i en què figura que la societat es preocupa més de com s’organitza l’ensenyament de la llengua que no pas de què s’ensenya? Doncs perquè el debat no és en realitat sobre llengua i ensenyament. És sobre poder. És sobre qui mana. És sobre quin model d’estat es proposa, si a la francesa o a la suïssa. O encara una altra hipòtesi: hi ha gent que creu que la llengua és portadora en ella mateixa d’ideologia. Que si es parla massa català als nens acabaran sent catalanistes i si no se’ls parla tant castellà com caldria no seran prou espanyols. És creure que l’escola és un motlle ideològic i els nens són de plastilina. Una concepció molt arrelada en el pensament autoritari de tots els temps.

stats