Misc 27/06/2013

On és l'esquerra?

Bashkim Shehu
3 min

L'esquerra està passant per un mal moment. A Catalunya, a Espanya, a Europa. No em refereixo als resultats electorals, ni als sondejos: aquests solen canviar periòdicament a manera de pèndol, i a més, tractant-se de nombres, no reflecteixen el problema de fons. Tampoc em refereixo al que es pot anomenar moment des de la perspectiva característica dels polítics, que rarament arriba més enllà de la propera cita electoral. Per cert, els que sí que estan tenint una perspectiva més llarga són els conservadors, que sembla que han assumit millor la idea de Gramsci sobre l'hegemonia cultural, especialment a partir dels vuitanta. I és que, cronològicament, el començament del mal moment abans esmentat se situa més o menys en aquelles dates. Des de llavors, l'esquerra -almenys l'esquerra predominant- ha optat per una actitud a la defensiva i immobilista, combinada amb una mimetització de la dreta en el terreny econòmic.

En relació amb aquest fenomen multifacètic, em ve a la ment un episodi menor però prou significatiu per posar en relleu alguns aspectes importants. La tardor del 2008, durant un debat titulat A la recerca d'una quarta via , un responsable de la Fundació Friedrich Ebert -o sigui, del que seria la Pablo Iglesias alemanya- lamentava que el seu partit i els partits homòlegs arreu s'haguessin allunyat del seu electorat tradicional, deixant de prioritzar la redistribució de la riquesa i apuntant, en canvi, als drets humans, que no són cosa d'obrers, sinó de l'elit intel·lectual. Al marge del menyspreu cap a la classe obrera, que més d'una vegada he trobat entre socialistes i comunistes -el proletariat-menjar en lloc del proletariat-saber del catecisme marxista-, en part el tertulià tenia raó. Perquè és veritat que, a partir dels anys vuitanta, i encara més després de la caiguda del Mur, l'esquerra ha seguit el camí suggerit per Norberto Bobbio, el que ell anomenava "esquerra dels drets", encara que seria millor anomenar-la "esquerra de dretes". Ara bé, tant en la proposta crítica de Bobbio com en el lament autocrític del socialdemòcrata alemany hi ha una disjuntiva implícita entre l'estat de benestar, d'una banda, i els drets humans, de l'altra. I aquesta disjuntiva, que conté les dues pautes de la praxi d'esquerres, la d'ahir i la d'avui, tanca una concepció significativament estreta tant del benestar com dels drets entesos com a llibertats. Del benestar perquè el redueix a l'econòmic, i dels drets perquè els redueix a l'esfera privada. Totes dues coses conflueixen en el model antropològic que va venir com a resultat de l'orientació economicista dels trenta gloriosos (el període que va del 1945 al 1975 i que també s'ha denominat edat d'or del capitalisme ) basats en el projecte socialdemòcrata, i que va aplanar el terreny per a la contrareforma thatcheriana.

Al reformisme d'esquerres, centrat en l'econòmic, li ha faltat la dimensió política: en el sentit d'un projecte per renovar el hardware, és a dir, les institucions representatives i els mecanismes de representació, i en el sentit del software, de fomentar una cultura política de la participació ciutadana en els assumptes públics. I aquesta dimensió continua faltant, alhora que la representativitat va a la baixa i es troba, probablement, en el pitjor nivell d'ençà que es va introduir el sufragi universal. Davant d'una cosa tan greu, on és l'esquerra? Davant d'una tal regressió, on són els partits progressistes?

Finalment, un indici molt simptomàtic: la despolitització d'un concepte fonamental del discurs polític: del concepte de la llibertat. Avui en dia s'anomena liberal a gent com Thatcher perquè estan a favor de la llibertat del mercat i de l'empresa privada, o més ben dit, a favor de la llibertat dels poders economicofinancers cada vegada més concentrats. O se'ls diu llibertaris a Reagan i G.W. Bush. O, a Itàlia, liberistes . D'altra banda, en relació a tots els valors que no es mesuren amb diners són molt conservadors: molt restrictius. El mateix es pot dir del Partit Liberal Alemany o d'altres homòlegs del continent. El mateix es pot dir d'Aznar i Aguirre, l'ala liberal del PP. I el mateix de la Convergència actual amb els seus mètodes policials. Mentrestant, fins i tot en el discurs d'esquerres, el que compta per ser un liberal o un llibertari consisteix únicament a tenir un programa econòmic friedmanià: aquest és el tipus de llibertat que compta. A l'hegemonia de les idees d'una dreta reaccionària li fa ressò l'esquerra amb una connotació economicista de la llibertat.

stats