Suposo que no cal ni comentar que l’any 1914 va ser l’inici d’un malson horrible que, per culpa de la codificació legal d’una revenja -el Tractat de Versalles-, es va reprendre el 1939, al cap de només 25 anys: la mida exacta d’una generació. Les conseqüències negatives són ben òbvies. Increïblement, però, va passar una cosa que a la llarga acabaria resultant positiva, encara que només fos de retruc, indirectament. Si em permeten la sortida de to, les guerres són una merda des de qualsevol perspectiva, però sempre porten associats canvis d’envergadura. Fins a l’any 1914, les dones occidentals vivien en una mena de minoria d’edat perpètua, fins i tot en llocs on, com en el cas de Nova Zelanda, ja tenien ple dret de vot. La Gran Guerra ho va canviar tot, amb una radicalitat que no es va fer efectiva legalment fins al cap de molts anys, però que ja en aquell moment tenia una naturalesa irreversible. Aquest canvi no és cap abstracció; es pot expressar en xifres.
L’any 1918, un cop acabada la guerra, al Regne Unit hi havia aproximadament 1.350.000 dones assalariades més que abans del 1914. Però el més significatiu és que, si fa no fa, el 40% d’aquests nous llocs de treball havien estat fins aleshores tradicionalment masculins. En una proporció molt més exigua, estaven relacionats amb feines socialment prestigioses, com ara l’exercici de la medicina. Durant la guerra, i tant al front com a la rereguarda, les dones van tenir un paper importantíssim en aquest àmbit, i ja no el van abandonar mai més. De fet, entre el 1914 i el 1918, moltes infermeres amb experiència van acabar fent de metges, i moltes altres sense cap bagatge, però amb molt valor, d’infermeres. Tot això va passar als dos bàndols. A Alemanya, per exemple, quasi el 40% de les fàbriques d’armament de Krupp estava formada per dones l’any 1918. Un cop acabat el conflicte, la majoria no van tornar a fer de mestresses de casa, sinó que es van integrar plenament al mercat laboral. En el moment àlgid de la guerra, a França van arribar a haver-hi 700.000 dones treballant en la indústria armamentística, i al Regne Unit, més de 900.000. Una altra xifra ben significativa en relació al canvi social que va suposar el conflicte: abans del 1914, a la Gran Bretanya hi havia un total de 9.500 dones treballant a la banca; l’any 1918, en canvi, eren 65.000.
Tota aquesta història conté de vegades un equívoc que convé subratllar: sembla com si abans del 1914 totes aquestes dones es dediquessin només a fer punt de creu i pastissos. No era pas així. El que va canviar la Gran Guerra té sobretot una dimensió legal, més que no pas laboral: no és el mateix ser un assalariat, amb els drets i reconeixement social que això suposa, que treballar igual -o més!- però al marge d’aquesta condició. Va canviar també una mentalitat, que és justament el que assegura que les transformacions no resultin efímeres. A partir de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, la idea d’igualtat entre gèneres va anar avançant lentament, però va acabar sent hegemònica. Avui aquesta idea avança fins i tot entre els països d’arrel arabomusulmana, com ho mostra la nova legislació del Marroc en aquest aspecte. ¿És plausible pensar que es tracta d’un fet ja irreversible? Per entendre-ho, és bo tornar al 1914.
A començaments de la Gran Guerra, és evident que la mentalitat dominant encara era la victoriana. Els primers canvis deurien provocar suspicàcies i resistències de tota mena, evidentment. Si es van acabar imposant no va ser amb sofisticats arguments a favor dels drets de les persones, sinó perquè la realitat -tan tossuda sempre- no va deixar cap marge de maniobra: feien falta dones metges, encarregades d’obra, directores de sucursal bancària... En el cas dels països on la igualtat encara està en una fase incipient, serà la modernització i el desenvolupament, impensable sense la participació activa de la meitat de la població, la que situarà els canvis en un punt de no retorn. I, justament per això, és a les monarquies petrolieres del golf Pèrsic on la situació resulta encara tan injusta per a les dones: el pes del treball el porten, gairebé íntegrament, els immigrants de països com Bangla Desh, el Pakistan i Indonèsia. Les dones no s’integren al mercat laboral perquè, de fet, aquest mercat no existeix, o és una paròdia. En altres llocs, l’endarreriment econòmic i l’analfabetisme impossibiliten qualsevol canvi imminent. És probable, però, que l’any 1914 molta gent també pensés a Europa que l’ordre natural era el que era, i que res no canviaria. Doncs ja ho veuen.
