14/10/2017

El joc de l’oca: el tauler del Procés

4 min

Sobre el tauler del joc de l’oca els diversos jugadors col·loquen la seva fitxa a la casella de sortida. L’objectiu és arribar el primer a la casella 63, el Jardí de l’Oca. Però el recorregut és una espiral plena d’entrebancs: avançar, retrocedir o quedar-se un o més torns sense jugar. Hi ha, a més, la fatídica casella de la mort, que obliga el jugador a desfer tot el trajecte i començar de nou.

Aquest popular i antic joc de taula es feia servir com a obsequi diplomàtic. Diuen que Francesc I de Mèdici li va regalar un joc a Felip II per recordar l’espiral que cal recórrer per discernir el que ens envolta: buscar ponts per avançar, fer pauses per reflexionar i identificar els entrebancs. De fet, l’oca del joc sempre anuncia un perill. Catalunya i Espanya també són en un tauler en espiral en què intervenen diversos jugadors, però només un guanyarà la partida. Juguem amb un dau.

D’oca a oca i tiro perquè em toca. L’1-O, amb el referèndum i la repressió policial, Catalunya va ressonar arreu del món. La UE va despertar de sobte i es va trobar amb un nou malson que no sap com gestionar. Com tampoc ha sabut fer-ho amb la guerra de Síria ni amb l’acolliment dels refugiats, que continuen arribant a les fronteres europees. “La UE és un club privat de països en hores baixes”, ha dit Amadeu Altafaj, antic alt funcionari de la Comissió Europea i actual representant permanent de la Generalitat davant les institucions de Brussel·les (totes liderades per membres del Partit Popular Europeu).

De pont a pont. Donald Tusk, president del Consell Europeu, que reuneix els 28 caps d’estat o de govern de la UE, va dirigir-se directament a Puigdemont amb un prec: “Demano que no anunciï una decisió que podria fer impossible el diàleg”. Tusk pertany al grup popular però sap què és defensar les minories nacionals. La seva família, perseguida pels nazis, forma part de la comunitat eslava caixubi del nord de Polònia.

Reposar a la fonda. Puigdemont li va fer cas i va aturar la solemne declaració de Catalunya, estat independent en forma de república (la CUP se’n va ressentir). Tots els grups sobiranistes van firmar un manifest polític sense validesa jurídica. Desconcert al govern del PP: ¿en què quedem, Puigdemont ha declarat la independència o no? Per sortir de la confusió s’ha fet un requeriment, en forma d’ultimàtum, al president català.

De dau a dau. Molts parlamentaris de diferents partits i països de l’assemblea del Consell d’Europa, reunits dijous a Estrasburg, van demanar fer ús de la política i no de la força per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Per això van condemnar sense embuts la violència desfermada pel govern espanyol l’1-O. Només els representants de Sèrbia, Turquia i l’Azerbaidjan van donar suport als arguments del govern espanyol. El Consell d’Europa és una institució independent de la UE que aplega 47 països i és la principal veu defensora dels drets humans al continent. El ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, va intentar per terra, mar i aire evitar el debat que duia per títol “La necessitat d’una solució política per a la crisi a Catalunya”, però no va aconseguir l’objectiu.

Presó. Càstig sever. Mentre el govern Rajoy espera la resposta de Puigdemont, 712 alcaldes són investigats per la fiscalia, 14 persones van ser detingudes per estar preparant l’operatiu del referèndum i el major dels Mossos, una intendent de la policia catalana i els dirigents de l’ANC i Òmnium són investigats per l’Audiència Nacional per un delicte de sedició. Cal recordar que aquest tribunal és l’hereu del Tribunal d’Ordre Públic franquista, que tenia per missió reprimir l’oposició político-social i assegurar l’estabilitat del règim. A més, un expresident de la Generalitat i tres membres més de l’executiu han estat inhabilitats per haver posat unes urnes el 20-N i condemnats a pagar 5 milions d’euros.

Caure en el pou. La recent autodenominada dreta liberal, és a dir, Ciutadans, són els hooligans del nacionalisme espanyol. Exigeixen l’aplicació de l’article 155 i intervenir la Generalitat. És un article buit de contingut, però saben el pa que s’hi dona, el poden fer anar com vulguin. De fet, Cs no està sol quan demana mà dura: José María Aznar, Felipe González, Juan Luis Cebrián i Alfonso Guerra atien la croada contra tot i tothom. Cambó, que no tenia res d’independentista però coneixia de primera mà els polítics del seu temps, va definir la catalanofòbia com “l’expressió agressiva del sentiment assimilista” ( Per la concòrdia, 1929). Per acabar-ho d’adobar el ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, acusa un cop més d’adoctrinament les escoles catalanes. Llengua, cultura i ensenyament: assimilació!

Laberint. El PSOE (i el PSC) farà costat al PP per intervenir les institucions catalanes si la resposta de Puigdemont al test binari no els complau. Però, alhora, proposa reformar la Constitució d’aquí dotze mesos. D’incloure la possibilitat de fer un referèndum pactat, ni parlar-ne. En canvi, un 80% de catalans defensen aquesta possibilitat. De la mateixa manera que el 155 (o similar) és un camp ignot, també ho és una hipotètica reforma constitucional.

Mort. El que pretenen el PP, el PSOE, Cs i el cap de l’Estat és tornar a la casella de sortida. I això no és possible, i ho saben. Si finalment l’objectiu és buidar de contingut les institucions catalanes i fer cas d’aquest clam irresponsable de “Puigdemont, a la presó!”, el conflicte deixarà de ser un “afer intern” per esdevenir una crisi de dimensió espanyola i europea. Els republicans espanyols, que n’hi ha, estan atents. I, a Brussel·les, la crisi els esclatarà al frontispici del Consell.

El Jardí de l’Oca representa assolir amb èxit la casella 63, però, per fer-ho, l’última jugada ha de ser precisa i efectiva. Si no, es pot recular i caure a la casella 58, la mort. Demanar una solució política per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, sense mediació externa, en els termes que proposen a Madrid, és ciència-ficció. 900 persones ferides, centenars de persones investigades per desobediència, prevaricació, malversació o sedició i més de dos milions de ciutadans que van defensar i exercir el dret a vot invaliden qualsevol proposta de retorn a l’ statu quo. La resta és retòrica.

stats