Els dos articles més destacats a la premsa espanyola d’aquest estiu els van publicar José Antonio Zarzalejos a El Confidencial Digital el 2 d’agost i Luis María Ansón a El Mundo el 20 d’agost. Zarzalejos, a l’article Qué coño es la UDEF? El Estado, señor Pujol, advertia, arran del cas Pujol, que per enfrontar-se a l’Estat i desafiar-lo “ hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar ”. Altrament, l’Estat i els seus serveis d’intel·ligència colpejarien en “legítima defensa” i sense pietat. Considerant que l’articulista reconeixia (o almenys afirmava) just abans que tota la classe política espanyola està corrupta, el seu missatge no podia ser més clar. A Espanya la corrupció s’ha convertit en un mecanisme per solidificar l’entrellat de l’Estat. I la seva denúncia i persecució és, per la mateixa raó, una eina que només es fa servir de manera selectiva per atacar aquells que decideixen qüestionar els fonaments d’aquest estat.
Tres setmanes després, Luis Maria Ansón feia servir el mateix estil sonor, agongorat, que a mi em recorda, no sé per què, cabells engominats i camises roses amb coll dur de color blanc -justament als antípodes de l’estil periodístic nord-americà, de paraula mineral, pelada i seca com un os net de tota carn-. En l’article A Mas no llega la ‘estelada’ al cuerpo, però, Ansón aixecava el to i afirmava que “ la devolución del golpe propinado por el anuncio del referéndum del 9 de noviembre ha sido tardía pero devastadora ” perquè “ estamos solo en el principio de lo que se prepara ”. Afegia que Artur Mas “ sabe que Mariano Rajoy va a por él ” i comminava el president de la Generalitat a “ replegar las velas de su barco secesionista ” perquè, si no, “ se enfrentará [...] a un escándalo de mayúsculas proporciones ”.
A l’hora de descriure la lògica política de l’estat espanyol, els dos articulistes deuen parlar amb coneixement de causa. El Sr. Zarzalejos, fill d’un governador civil que va dimitir per la legalització de la ikurriña, va ser director de l’ Abc i és germà de qui havia estat secretari general de presidència de govern amb Aznar i ara és secretari general de la FAES. El Sr. Ansón ha estat també director de l’ Abc i, més endavant, fundador de La Razón. I, efectivament, els dos articles estivals van predir el discurs de Montoro sobre el cas Pujol i contra els suposats deliris de l’independentisme català. Un discurs tan exuberant i desmesurat que ha obligat el mateix Zarzalejos a recomanar al ministre menys loquacitat, més prudència d’estat i més fer les coses “ sin que se note el cuidado ” aquest mateix dissabte.
La viabilitat de Catalunya com a estat sobirà s’ha discutit a bastament i el veredicte és diàfan: la seva capacitat política i econòmica per ser independent és innegable. De la seva inviabilitat dins d’Espanya se n’ha parlat molt menys. En aquest sentit, l’escàndol Pujol, un cop ens movem més enllà de discutir la corrupció a Catalunya o les seves conseqüències sobre el sobiranisme, genera una radiografia transparent de l’estat espanyol. Ens mostra un estat que deixa de banda la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i es mou, com reconeixen els seus periodistes més fidels, per la lògica de premiar els seus amics (els amics de l’aparell de l’Estat) amb independència de les seves accions, i de castigar els seus enemics (els que posen en dubte l’ statu quo ) de manera implacable. Ens retrata un estat pre-constitucional o, potser més exactament, preliberal: un conglomerat de clients i favors poc confessables. Davant d’aquesta realitat, ¿algú pot defensar que la posició de Catalunya serà mai viable, financerament, políticament i lingüísticament, dins d’Espanya?
Sento les veus dels partidaris catalans de la tercera via repetint sempre el mateix: si totes les energies que els catalans han invertit a demanar una consulta i la independència haguessin estat dirigides a transformar Espanya, no estaríem abocats a patir les frustracions polítiques que ens esperen. Una tesi equivocada (i a enterrar) per dues raons. Primer, les elits terceristes que haurien de liderar aquesta transformació són, de fet, les que participen i es beneficien del sistema que cal reformar. Segon, Catalunya és massa petita per reformar Espanya: el que es ven com a seny (canviar Espanya) és, de fet, pura rauxa, una repetició frustrant de la història del Quixot estavellant-se contra els molins castellano-manxecs.
Tot això ens duu al significat últim de la diada de l’11-S i de la promesa del 9-N: tancar un període de fracassos sistemàtics i de mitges veritats (a fora i també a dins), i provar d’encetar una forma més democràtica, transparent i neta de fer les coses.
