Publicitat
Publicitat

La intoxicació informativa en matèria financera

L'economia és una disciplina un tant complexa, amb una terminologia i conceptes molt poc familiars pel ciutadà mitjà. La cultura financera al nostre país és molt escassa i, sense una base, entendre determinades notícies econòmiques esdevé una tasca molt complicada.

L'economia, la ciència de l'escassetat, que estudia com funcionen les societats quan els recursos són limitats, és vital per entendre el món. En èpoques de crisi com l'actual no fa falta insistir gaire que la gestió de la poca riquesa que té la societat és bàsica per anar endavant o endarrere, en aspectes tan importants com l'educació, la sanitat, l'accés a l'habitatge o altres drets abans considerats bàsics.

Tan important com la gestió dels recursos és entendre com es reparteixen entre els integrants de la societat. Un país pot tenir un PIB amb un creixement envejable i, en canvi, presentar una concentració de la riquesa entre uns pocs rics. Podem destinar 52.000 milions mitjançant el FROB a les caixes nacionalitzades, gestionades pels nostres polítics, sindicats i patronals, anunciant a la societat que l'Estat recuperarà la "inversió", per després constatar que ja es donen per perduts més de 32.000 milions d'euros. O bé podem instrumentar mesures de redistribució de renda eficaces que, sense desincentivar l'esforç i l'assumpció de riscos, permetin una classe mitjana forta i minimitzi la pobresa social.

Amb les grans dades és molt senzill que ens enganin, però també amb realitats que tots tocam en el nostre dia a dia, com el nostre préstec hipotecari o l'estalvi, perdut o mal invertir en participacions preferents, les obligacions subordinades i altres productes de risc.

Quan moltes famílies començaren a tenir problemes per pagar la quota hipotecària, els bancs i els mitjans de comunicació afins (per ideologia o per ingressos publicitaris) començaren a llançar la idea que la raó que la gent perdés la seva llar era de que havia viscut per sobre de les seves possibilitats. Idea molt ben venuda que encara roman al subconscient de molta gent. L'estratègia és senzilla: culpabilitzam les víctimes, els endeutats que no poden pagar la mensualitat, per aconseguir que se sentin malament i no protestin massa. Per altra banda, la gent que no va sol·licitar finançament assumeix el missatge amb facilitat, el fa sentir més intel·ligent, d'una banda, i l'enfronta als hipotecats, que segons la fal·làcia projectada pels creadors d'opinió pagats, no han de rebre cap ajuda, ja que prengueren una decisió equivocada i n'han de pagar les conseqüències.

Un altre argument complementari es basava en la màxima que els deutes a Espanya s'han de pagar i que qualsevol canvi amb la legislació hipotecària duria al col·lapse del banc, primer, i, després, de tota l'economia.

Argumentacions que, escoltades de la boca d'economistes, juristes i experts diversos, deixen hipnotitzada la societat, que no reaccions. I són falses, en molts de casos, o fal·laces, en altres. Errònies, en tots els casos. Ningú no pot viure per sobre de les seves possibilitats, en tot cas li poden donar possibilitats que no té. Més ben dit, proporcionar uns doblers en forma de crèdit, que ha de retornar o acabarà perdent els seus ingressos presents i futurs. I no només això, sinó que, en el cas de préstecs hipotecaris, perdrà la llar, pel 50% de la taxació original (un 70% actualment si és habitatge habitual), assumirà interessos de demora sense límit (fins que la Llei 1/2013 els va establir en el triple de l'interès legal dels diners) i unes costes judicials més que qüestionables. És a dir, que no visquérem per damunt de les nostres possibilitats sinó assumint uns riscos financers que no enteníem, confiant que les entitats financeres sabien fer el seu treball: concedir finançament responsable. A sobre, no és que a Espanya s'hagin de pagar els deutes, sinó que s'ha de pagar molt més enllà dels deutes assumits, per gràcia d'una legislació hipotecària vuitcentista que no s'ha modificat fins que el Tribunal de Justícia Europeu l'ha deixada en evidència.

Si el lector, en aquests moments, encara creu que el missatge insidiós contra els hipotecats de bona fe que finançaren la seva llar té cert sentit (aprofitats i vividors sempre n'hi ha hagut i no invaliden, en absolut, la meva tesi), posem la nostra atenció en unes curioses estipulacions hipotecàries que colonitzen gran part de les escriptures de préstec de la nació: les clàusules de sòl. Una limitació legal a la baixada del tipus d'interès, que impedia a moltes persones beneficiar-se d'un euríbor en mínims. Deien els portaveus de la banca que aquestes clàusules eren ben legals. I de fet així és, si ens hem de creure el Tribunal Suprem. S'oblidaren d'afegir que la seva comercialització fou tan deficient que quasi cap hipotecat no coneixia les seves implicacions. Quan falla la transparència, falla la voluntat, com així ho deixa clar el Tribunal Suprem. Tot i així, sembla que es vol saltar la llei mateixa, ja que quan una clàusula és abusiva es considera com a no posada i, per tant, basant-se en l'article 1.303 del Codi Civil, el banc hauria de retornar els doblers pagats de més. Però al Suprem li preocupen més els bancs que els seus clients, i declara que no han de pagar retroactivament. Els tribunals de primera instància, com no podia ser d'altra manera, no li estan fent ni cas.

En una pròxima col·laboració parlaré de la ignomínia de les participacions preferents i la manipulació de la realitat. Però que quedi molt clar, els economistes independents no culpabilitzam les víctimes, sinó els culpables.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF