Opinió 06/04/2014

La intemporalitat dels clàssics

3 min

Conservatori. A l’auditori del Conservatori, The Messiah , l’obra més coneguda, reconeguda i interpretada de Georg Friedrich Handel, tal com la va escriure el compositor barroc alemany que es va traslladar a Anglaterra, on aconseguí bona part de la seva merescuda fama, passant per no poques ciutats italianes, França i, finalment, el Regne Unit, Irlanda inclosa, interpretada per Waltraud Mucher, mezzosoprano, Antoni Aragón, tenor, Marcela Iguanzo, soprano, i Damián del Castillo, baix, el cor Studium Aureum i orquestra, amb Bartomeu Mut a l’orgue i clavecí, dirigits per Carles Ponseti. Important la figura del director en una peça que, si bé no es pot qualificar de vocalment molt complicada, té l’handicap de les referències “monumentals”, que sens dubte augmenta el nivell d’exigència de tots els integrants, i Ponseti, com sempre, hi posà el cos i l’ànima, i fins i tot la veu –no atura de cantar mentre dirigeix. Naturalment, sense oblidar la precisió perquè tot rutlli de tal manera que la llarga composició expressi amb tots els seus matisos les nombroses situacions que planteja l’oratori, des de l’anunciació de l’arribada del Messies passant per la seva resurrecció, fins a arribar al Judici Final. Tot plegat, un concert de gran nivell, amb una orquestra i un cor que brillaren en tot moment, desplegant tot un seguit de colors per donar vida a una narració que necessita transmetre un immens ventall de sensacions. Magnífic l’allunyament de les trompetes, perfecta la feina de Mut, i pel que fa a les veus solistes, més que correctes tant Aragón com Iguanzo i Mucher, mentre que brillà la veu clara i potent de Del Castillo.

Lliure. Al Lliure de Montjuïc, l’adaptació de Lluís Pascual del clàssic de Lope de Vega El caballero de Olmedo, una coproducció entre el Teatre Lliure i la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Un clàssic que ja havia adaptat Pascual en francès fa més de vint anys, en una superproducció allunyada del que ha fet en aquesta ocasió, absolutament minimalista, a càrrec de Paco Azorín, amb tan sols un grapat de cadires com a únic atrezzo sobre l’escenari, com si d’un tablao flamenco es tractés. Interpretada per tretze actors i músics que han modernitzat l’espectacle dotant-lo de fluïdesa i ritme, humor, esgrima, música i la tragèdia de la narració original. Gent jove i amb talent, amb un Tello interpretat per Pol López molt divertit i versàtil, així com una eficaç Francesca Piñón en el paper de Fabia, en substitució de Rosa Maria Sardà, mentre que la resta mostrà les seves capacitats interpretatives, amb la música com a gran troballa per aquesta reconversió, com a estratagema per arribar al públic contemporani, des d’una història que, com qualsevol clàssic, esdevé intemporal i que es va escriure fa ni més ni menys que quatre-cents anys.

Romea. Si El caballero de Olmedo es va escriure fa quatre-cents anys, Oriol Broggi i La perla 29 han posat en escena una obra que va ser escrita entre el 1260 i 1280. L’orfe del Clan dels Zhao, original de l’escriptor xinès Ji Junxiang. El cert i segur és que tampoc no ha perdut vigència, per la senzilla raó que parla de valors i sentiments, de la intemporalitat de la condició humana, d’odis i de venjances, del poder i del honor. Una tragèdia farcida d’èpica i poesia, amb la vida i la mort a flor de pell, interpretada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco, Borja Espinosa i la música en directe de Joan Garriga, amb la dramatúrgia a càrrec de Marc Artigau i el mateix Broggi, que han reconvertit el Romea en una mena de ring, fins i tot amb la disposició dels espectadors, a més d’un escenari quadrat i arenós des d’on van apareixent els distints protagonistes, que es van presentant i explicant els seus personatges per facilitar la comprensió i el rol que juguen dins la història. Un conte tràgic amb un final tan sorprenent com contundent. No hi ha dubte que posar en escena L’orfe del Clan dels Zhao és una opció de risc, però que des de la feina ben feta, des de la pulcritud de la dramatúrgia, d’un text acurat i del qual brolla sinceritat, en el qual fins i tot s’incorporen uns versos del Coral romput de Vicent Andrés Estellés, per no parlar de la impecable i excelsa interpretació de tot el repartiment, amb uns Julio Manrique i Pablo Derqui memorables, segur que es convertirà en un dels èxits de la cartellera catalana. De fet, ja ho és.

stats