En les anàlisis catastrofistes d'ara mateix hi pesen massa els temps passats. I, en canvi, tot corre tan de pressa que l'únic passat que compta de veritat és el més immediatament recent. Els temps passats que ara valen ja no parlen de la generació dels nostres avis o de la dels pares, sinó que tenen com a referència l'any passat. Per acabar-ho d'adobar, l'únic futur que s'entreveu, aquell que abans es volia per als fills i els néts, ara és el d'aquí pocs mesos. Veig que és així quan la gent més gran que tot just fa quatre dies que ha descobert que també vol la independència, de tan il·lusionada i impacient com està, demana: "Ho veuré?" L'actual procés de canvi ignora el passat i apressa el futur.
PESEN MASSA ELS TEMPS passats en les anàlisis desesperades, doncs, perquè el passat d'ara ja no és el temps dels antecessors sinó el del nostre propi temps. El portem enganxat al clatell. Allò que havíem considerat determinant i fonamental, perquè tenia una certa base històrica, s'ha fos com un bolado. En poso un exemple recent. En el pla polític, venim d'uns equilibris i d'unes hegemonies de partits que han desaparegut i que, tanmateix, pesen tant que fan descarrilar moltes anàlisis. S'ha vist aquestes darreres setmanes quan es feia drama pel despenjament del PSC del procés sobiranista. ¿És greu, que se n'hagi allunyat? Fa només tres anys, quan encara ho governava tot -Generalitat, Ajuntament i Diputació de Barcelona, i tantes altres institucions-, efectivament, la decisió dels actuals dirigents del PSC hauria estat un cop fatal al procés de transició nacional. Però ara, en contra dels que encara pensen més en els temps passats que en els nous, és a dir, vist amb aquesta mirada atenta al present, la desvinculació del PSC no fa altra cosa que treure llast al procés i accelerar-lo.
TAMBÉ PESEN MASSA en les anàlisis tremendistes els futurs que eren predominants fins fa poc i que ara mateix han estat substituïts pel demà passat. N'hi ha que enyoren futurs antics. Posem per cas: ¿és que algú pot tenir alguna certitud sobre quines seran les coordenades sobre les quals haurem de votar a les properes eleccions? Qui es presentarà prometent què? En quin moment polític ens trobarem de relació amb l'Estat? Les enquestes sobre intenció de vot no poden fer altra cosa que remetre a un futur polític sense escenari, a un vot que, ara com ara, només pot ser cec. O, si es vol, una intenció de vot d'esma, rutinària, atrapada entre un passat en negre i un futur en blanc. La intenció de vot és un invent útil per a temps estables, però absurd per a temps de trasbals. I passa el mateix, per exemple, amb els advertiments d'un futur xoc de trens, que ja és una vella història de ciència-ficció, un futur inventat per impedir que cap tren sortís de l'estació, però desmentit sobradament quan el tren fa dies que és en marxa, just en la direcció contrària d'on s'havia previst que toparia.
EN REALITAT, LA DISTÀNCIA entre el passat i el futur s'ha escurçat tant que gairebé només podem comptar amb el present. Ens toca avançar amb memòria de peix, i caminem mirant-nos els peus. I, tanmateix, estem en el desafiament que estem per una llarga història de més de tres-cents anys i per un futur que no serà una realitat sòlida fins que no hagin passat els primers cinc o deu anys de la nova era. Per això, quan hàgim acabat aquesta transició, el primer que haurem de fer és tornar a eixamplar la distància entre passat i futur fins a deixar respirar el present que ara experimentem amb tanta densitat. Una insostenible densitat -parafrasejant Kundera-, la d'aquest present, que ens empeny endavant sense poder parar.
