Ho han publicat alguns diaris, cap d’ells en portada: científics i experts, finançats per la NASA, veuen pròxim el col·lapse de la civilització industrial occidental, tal com va passar amb l’imperi romà, els dels maia, l’espanyol o el britànic. El dia següent d’haver llegit la notícia vaig fer com una petita enquesta entre amics i coneguts. Quan els demanava què pensaven d’aquesta predicció, la majoria no sabien de què els parlava. No s’havien assabentat de les conclusions a les quals havien arribat els experts de la NASA. Vaig deduir que eren pocs els que havien llegit aquesta informació i la majoria d’aquests pocs no s’ho havien acabat de creure. Potser sigui un efecte col·lateral de la crisi: tan aviat com trobi feina o hagi pagat el tram de la hipoteca que encara em queda, em començaré a preocupar per la resta dels éssers humans. Els investigadors contextualitzen les seves afirmacions explicant que els processos d’auge i caiguda dels imperis i les civilitzacions són cicles recurrents al llarg de la història; en el cas dels imperis precitats parlaríem de segles que, tot plegat, són mesures temporals que tranquil·litzen. El problema, ara mateix, és que, quan aquests investigadors de la NASA han publicat el resum de les seves investigacions, no parlen d’un col·lapse per al proper segle si no per als pròxims decennis. I quan parlen de la civilització industrial occidental, del que parlen és de la nostra civilització. Resumint, benvolgut lector, de qui estan parlant es de vostè i de mi, tot i que el problema sigui, tal com anàvem dient, que ni vostè ni jo ens ho acabem de creure. Això és un poc com el tema del tabac, quan ens començaren a dir que el tabac feia mal no ens ho vàrem creure, entre altres raons, perquè uns deien blanc i els altres, negre i cadascú ens apuntàvem al que més ens convenia. Ara les coses han canviat; tots, quan parlen del tabac, diuen negre i que el tabac ens mata irremissiblement. Així i tot, si us hi fixeu bé, encara en veureu molts que continuen fumant. I morint-se.
Les raons en les quals els científics de la NASA basen les seves prediccions són, fonamentalment, dues: una, l’encletxa social que de cada cop separa més el benestar i l’opulència de les elits dels rics, dels sofriments i les angoixes dels més pobres. Aquesta estratificació social està creant tensions que ja, en altres moments de la història recent de la civilització occidental, han forçat col·lapses, dels quals l’alemanya de Hitler és el principal referent, i que han estat l’origen de les dues darreres guerres mundials: tot plegat, entre 60 i 70 milions de morts. Aquests són els resultats potencials dels col·lapses socials.
L’altre factor és l’esgotament dels recursos naturals pel mal ús i la tensió contínua i universal que els éssers humans exercim sobre el planeta i que ens ha dut, com a conseqüència més preocupant, el fet d’haver d’afrontar tota la problemàtica del canvi climàtic. L’origen d’aquest problema és, fonamentalment, el creixement descontrolat de la població (la taxa de creixement anual és d’uns 77 milions de persones) sumada a la dèria consumista i el mal ús que fem dels recursos, tot per no entendre que aquests són limitats i escassos, tant si parlem de l’aigua com si parlem del petroli. Caldria damanar-se com és possible que a la humanitat li costi tant d’entendre coses que semblen tan evidents i elementals i que, per tant, no emprengui les mesures més adients. La resposta potser sigui el que deia Steiner: l’home és l’únic ésser capaç de dir no a la realitat.
Cristian Felber, professor d’Economia, austríac i ara mateix conegut pel moviment que està impulsant a tot arreu del món sota la consigna de l’Economia del Bé Comú, preocupat per les tensions que la desigualtat i l’egoisme de les elits de la societat actual generen, diu que, el que cal fer, és traslladar al model econòmic vigent els valors que són al cor dels éssers humans: sentit de la cooperació, la confiança, l’esperit de l’autèntica democràcia i els valors de la solidaritat, de tal manera que aquest nou model ens permeti recuperar la consciència de la dignitat a l’empara d’un sentiment de responsabilitat compartit. Si més no, el final del camí, tal com ens està advertint el filòsof sud-coreà Byung-Chu Han, serà l’esgotament i el cansament insuportable de l’individu, dominat pels principis del neoliberalisme, que converteix els éssers humans en competidors els uns dels altres, sense més objectiu que l’èxit personal, com a única forma de realització. De manera que, sota la bandera d’aquest neoliberalisme, ens anem convertint en botxins i víctimes de nosaltres mateixos i transformant, al cap i a la fi, la nostra societat en una societat esgotada i buida de valors, amb un efecte que potser sigui molt semblant al d’un xut de nicotina col·lectiu. Tot i sabent que fumar mata. És a dir, el col·lapse del que parlàvem just al començament.
