La infància absent

Dimecres passat, 20 de novembre, era el Dia mundial de la Infància, com va tractar àmpliament aquest mateix diari. Com totes les efemèrides d'aquesta mena, presenta un caràcter ambigu. Celebram alguna cosa o és un toc d'alerta a la societat sobre un perill o injustícia concreta? Avui en dia, a principis del segle XXI, els nins són maltractats, explotats, esclavitzats i, fins i tot, assassinats a bona part del món. I si parlàssim de nines, el diagnòstic encara seria més esfereïdor. El cas de la fàbrica ensorrada de Bangla Desh o les contínues denúncies d'Amnistia Internacional sobre explotació infantil corroboren aquesta afirmació. Bé està reflexionar sobre el problema i actuar en conseqüència. No un dia, sinó tot l'any.

Ara bé, hi ha espai per a la celebració? Penso, sincerament, que sí i els mallorquins en podem donar fe, de tot plegat. Fa prop de dos-cents anys que compartírem una revolució amb la resta d'europeus de la qual cal ser molt conscients. En el decurs d'aquesta, els nins deixaren de ser assassinats per les seves pròpies mares a ser abandonats a la inclusa -el XIX és el segle dels expòsits-, la qual cosa ja era tot un avenç. Però això només era el començament; a principis del XX el nombre d'expòsits va caure en picat, de tal forma que la inclusa només es nodria dels fills de famílies o mares marginals. Exclosos socials, en diríem ara. Paral·lelament, els nins deixaren de ser maltractats i explotats a la feina per convertir-se en el centre de la família. Fins i tot hagueren de passar obligatòriament per l'escola. Això sí, a casa començava a intuir-se una certa solitud. El nombre de germans minvava al mateix temps que augmentaven les carícies de mares i padrins.

Què havia passat? Les causes encara estan en el calaix dels especialistes en la matèria. Però hi ha pistes. Una d'elles és que les relacions paternofilials estaven canviant dràsticament a tot occident. Els nins aconseguiren un nou estatus: de ser una inversió familiar per assegurar la reproducció social i, més concretament, la vellesa per als seus progenitors, a ser una inversió sentimental a fons perdut, si es pot dir així. Ras i curt, els fills passaren de fer feina per a la família des que sabien caminar al fet que aquesta en bloc en fes per a ells. Les mares (i els pares, però aquests compten manco en aquest tema) estimaven més els seus fills que no les generacions anteriors o en altres latituds. Les famílies no estaven soles. Comptaven amb la complicitat de l'Administració pública, de les germanes de la Caritat que ensenyaren les primeres nocions de puericultura, dels nous pediatres i les seves institucions per a la infància o de filantrops com Alexandre Rosselló o Guillem Cifre de Colonya, tot agombolat amb una moral burgesa que s'estenia a totes les capes de la població.

És en aquests moments quan va caure en picat la mortalitat infantil i la dels menors de cinc anys, fins a baixar del 100 per mil. El 1900 un nadó de Mallorca tenia la possibilitat de sobreviure més alta de tot Espanya, similar a la de Centreeuropa; mentre que la fecunditat la seguia de prop en aquesta caiguda lliure. Tot sense perdre el respecte als pares, encara. Recordem que estam al tombant del vuit-cents al nou-cents, no al segle XXI. Els antibiòtics no es veien ni a l'horitzó. Però arribarien, així com també que els nins tinguessin uns drets propis i una protecció creixent. Amb la constatació que quan manco fills es tingués, més atencions podrien rebre. En conseqüència, el seu nombre per dona s'ha reduït dràsticament a occident fins arribar a un mínim històric que no permet la reproducció de la població i envelleix perillosament la societat. El rei de la casa s'ha convertit literalment en únic o, el que és pitjor, en un ideal absent.

És aquest procés de presa de consciència a favor de la infància, per tant, el que calia celebrar a Mallorca el dia 20 i mostrar orgullosos a qui encara no ho ha fet. És clar que el resultat de la lliçó, com quasi sempre, és de doble cara. Així, si no canvien les coses, resultarà que en poc temps els únics nins del món no seran europeus, sinó els d'aquells països on encara no tenen drets i viuen carregats de fam, deures i feina, i no són estimats pels seus pares, especialment si són nines. Els mateixos nins que ens fabriquen la roba a baix preu en condicions inhumanes i, en els millors dels casos, ens cuidaran en la vellesa quan siguin adults. Podria ser que de tant estimar els fills els estiguéssim eliminant d'Europa?

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF