1 . FRANÇA. La França republicana perd la seva dignitat. El ministre de l'Interior, Manuel Valls, amb la seva croada contra els gitanos es posa al capdavant del deteriorament democràtic europeu. Hollande, el seu president, li dóna suport. Des de Brussel·les han hagut de recordar una evidència: els gitanos són abans que tot ciutadans europeus. La pressió de l'extrema dreta a França fa estralls. Per perseguir gitanos ja hi havia Nicolas Sarkozy, no calia que arribessin els socialistes. Aquests espavilats, de dreta o d'esquerra, que pensen que paga la pena renunciar als principis republicans per intentar arrencar vots de l'extrema dreta haurien de mirar els resultats: l'extrema dreta no para de créixer. I només se la pot combatre de dues maneres: aïllant-la, fent sentir als seus electors que s'exclouen dels principis compartits de la República; i donant a les classes populars les referències polítiques i culturals bàsiques perquè se sentin emparades en temps de gran mudança. La claudicació de l'esquerra, entregada a la ideologia que diu que els interessos econòmics han de primar sobre les necessitats socials i que els altres són un destorb en un món en què l'única redempció possible és la individual, ha deixat via lliure a l'extrema dreta. I ara Valls i Hollande es fan els homes massacrant una comunitat marginada. Vergonya.
2 . ESPANYA. Un dels signes de l'autoritarisme és el menyspreu pels discrepants. Des del govern del PP se n'ha fet una cultura. Aquesta setmana s'ha afegit un exemple més a una llarga llista: l'arrogància amb què es tracta la mobilització de les Illes Balears contra el trilingüisme (o monolingüisme camuflat). El PP balear ha buscat inútilment boicotejar la protesta. De manera infame, ha intentat enfrontar els professors amb els pares utilitzant els nens com a argument contra la mobilització. I des de Madrid s'han recuperat tots els tòpics de l'autoritarisme: minimitzar els fets, apel·lar a la majoria silenciosa (un invent de Nixon durant la Guerra del Vietnam, invent que li va sortir fatal), utilitzar la majoria absoluta electoral per esporuguir i, sobretot, defugir qualsevol debat perquè l'objectiu del PP no és negociable. La lluita per l'hegemonia ideològica sempre és dura. Però quan no hi ha respecte per la discrepància, quan els que manen creuen que la majoria absoluta dóna un poder il·limitat, quan les raons i els arguments fan nosa, la democràcia falla. I ja fa temps que Espanya ha entrat en l'autoritarisme postdemocràtic. Afortunadament les mobilitzacions socials creixen arreu. Cal perdre la por per salvar la democràcia.
3 . GRÈCIA. Primer Europa va forçar la dimissió d'un primer ministre perquè havia gosat desafiar-la. Després va fer repetir unes eleccions perquè no havien donat el resultat que volien. I, més tard, el primer ministre Andonis Samaràs va impedir que s'endurís la legislació contra la violència política, perquè no descartava en un futur fer majoria amb els neonazis de l'Alba Daurada. Ara la justícia grega, per ordre superior, ha detingut els principals caps del partit racista i violent (té 3.000 militants entrenats i 50 grups d'assalt), finançat pels sectors més corruptes de les elits gregues, que Samaràs no volia molestar. Quan s'imposen governs des de fora, quan es menysté el vot popular, quan les desigualtats es fan insuportables i les condicions de vida de la majoria impossibles, la democràcia es degrada i el rostre del totalitarisme emergeix enmig de la misèria. Per fi s'ha intervingut contra els neonazis. Però això no salva Samaràs. Ell i els que l'han manat des de lluny han permès que s'arribés fins aquí. Quan el diner és l'únic criteri de la política i la gent se sent asfixiada pels que manen, la democràcia s'enfonsa.
