Opinió 14/04/2014

La immigració com a realitat

i
Pere Salas Vives
3 min

La tràgica mort de 15 persones quan volien entrar a Ceuta el 6 de febrer passat, més els continuats assalts, gairebé retransmesos per televisió, a les seves reixes frontereres les setmanes següents, han tornat a destapar els posicionaments més hipòcrites i demagògics respecte a la immigració.

Com sol succeir en aquests casos, al marge de les actituds xenòfobes que es desacrediten per si mateixes, el problema de fons ha estat la simplificació excessiva d’un fenomen que, per definició, és extremadament complex. Per exemple, no es pot defugir dels condicionants que suposen els enormes diferencials de riquesa, però també de població existents entre Europa occidental i l’antic Tercer Món. L’aspecte purament demogràfic, poc tractat als mitjans de comunicació, suposa entreveure la imperiosa necessitat que té Occident de la població jove del sud. Si no arriben immigrants, perilla la nostra supervivència com a europeus. És el resultat de reduir el nombre de fills durant diverses generacions. Però, a més, si volem mantenir el nostre statu quo, fins i tot, l’Estat del Benestar, necessitarem algú que faci feina i nodreixi fiscalment la hisenda estatal, cosa que una societat de vells no podrà fer.

Dit això, també és veritat que Europa no pot assumir tots els potencials migrants que avui voldrien entrar al continent. Entre d’altres coses, perquè es posarien en perill els trets i drets culturals, socials i polítics assolits fins ara; a més d’altres implicacions econòmiques i sanitàries que no es poden obviar, que afectarien també negativament els nouvinguts mateixos. Llavors s’ha d’assumir l’existència de fronteres per aplicar la llei estatal i internacional en la matèria que permeti el control de la immigració. Al marge del que es pugui fer amb vista a la modernització dels països expulsors de població, que tanmateix mai no tendran uns resultats immediats.

Seguint aquestes premisses, des del disseny de l’Acta Única Europea el 1986, s’han creat restriccions legals a l’entrada de persones al territori de la Unió, al temps que s’esborraven les velles fronteres interiors. Això ha suposat l’establiment d’una mena de perímetre de seguretat exterior de tota la UE, rebaixant alhora de forma alarmant els supòsits d’acceptació d’immigrants. Els posteriors tractats de Maastricht i Amsterdam no han fet més que confirmar aquesta realitat. Però, al mateix temps i de forma paradoxal, s’ha incrementat el nombre de residents il·legals en territori europeu. És a dir, el veritablement destacable és que ha disminuït la immigració controlada i ha crescut la incontrolada.

Una de les raons de tot plegat, no l’única, són els enormes interessos que afavoreix la immigració clandestina. Recordem que el capital i els grans empresaris es veuen afavorits pel simple augment del nombre de treballadors que cerquen feina, sobretot si ho fan sense drets socials de cap classe. No és estrany que històricament els salaris hagin baixat a les zones de gran immigració en detriment de la mà d’obra local. Tan és així que Klaus J. Bade, un dels grans experts en moviments poblacionals actuals, afirma que la major obra d’Europa feta en els darrers temps, la modernització de la nova capital de l’Alemanya unificada a la dècada dels noranta, Berlín, no s’haguera pogut ajustar al pressupost establert pel govern federal sense la mà d’obra il·legal. Però, a més, les classes altes i mitjanes locals també se n’aprofiten, d’aquests migrants sense papers, els quals ocuparan els llocs de feina que no volen per als seus únics i estimats fills. Llocs de feina que cal considerar claus per entendre la societat actual. Entre ells, el servei domèstic o tenir cura dels avis a uns preus de misèria.

El més interessant ara és constatar que aquesta mà d’obra il·legal no arriba amb pasteres o botant reixes tallants i, per això, no provoca grans titulars de premsa ni agres debats al Parlament. Li basta fer-ho per la porta principal com a turista, treballador estacional o amb documentació falsificada, ja sigui individualment o de la mà de màfies. És més, la majoria d’immigrants arriben per aquestes vies.

En definitiva, no es tracta de qüestionar la immigració, ja que és imprescindible i moralment justa, sinó també d’exercir un control legítim i consensuat sobre l’entrada de persones en un determinat territori. El problema és que ambdues coses requereixen fer política sense demagògia ni utopies, tant als llocs d’origen com als d’arribada. Precisament el que no es fa.

stats