Publicitat
Publicitat

Una icona pop

Hi ha una generació, que és la meva (un servidor té ara 41 anyets), per a qui Nelson Mandela és essencialment una icona pop. Espero que no soni malament dir-ho així, però tant s'hi valia si s'hagués mort fa un parell de dies com fa quinze anys o d'aquí una dècada: el seu personatge, la seva figura, estaven tan perfectament consolidats que la seva longevitat ja era un incident més o menys prescindible. Tots desitjàvem llarga vida a Nelson Mandela, però aquesta llarga vida anava molt més enllà del termini biològic que li correspongués: Mandela significava i significa molt més del que nosaltres mateixos érem capaços d'explicar, perquè vam néixer en un món que ens el presentava com un referent ètic. Un referent paradoxal, perquè al mateix temps vèiem com els triomfadors del nostre temps eren personatges que se situaven als antípodes de les coordenades ideològiques i vitals que representava Nelson Mandela. Tothom l'aplaudia, però ningú en seguia l'exemple.

S'ha discutit del dret i del revés si els grans personatges de la cultura pop/rock (com ara U2, Bruce Springsteen, Sting, Bob Geldof, Peter Gabriel o Eric Clapton) feien ben fet o mal fet de reivindicar el nom del gran líder sud-africà. Els motius eren de pes: ¿aquests famosos de la música de masses li feien un favor a l'home que va liderar la lluita antiapartheid en donar-li suport i reclamar-lo com a figura icònica, o l'única cosa que feien era banalitzar-lo? Aprofitaven, aquests artistes, la seva fama mundial per divulgar una causa noble o, al contrari, s'hi apuntaven per mirar de maquillar una mica la seva imatge de multinacionals de la cultura popular? Qui servia a qui? Quina era l'opinió del mateix Mandela -un home que, abans de ser president, havia passat vint-i-set anys a la presó- sobre aquests suports que li brotaven d'una manera que tant podia ser espontània i sincera com espúria i interessada? Ell no ho va aclarir mai: es limitava a somriure i a deixar-se fer fotos en companyia de personatges glamurosos. Què era més important, la causa o la propaganda de la causa?

Ara ja no ho sabrem mai, però el que és cert i segur és que Nelson Mandela ha viscut prou anys (noranta-cinc) per condensar en la seva mateixa persona la idea del sacrifici i del triomf, la de la condemna i la de la redempció. Va començar com un líder local i es va convertir en una de les primeres, i més rellevants, icones globals. Hi ha una generació -la meva- que, molt abans de tenir una idea clara de qui era Nelson Mandela, ballàvem i cantàvem cançons en el seu honor a les pistes de ball de les discoteques que freqüentàvem. No sabíem ben bé qui era Mandela, però les cançons que li dedicaven els nostres ídols ens feien entendre que era algú a qui calia respectar. A ell i, no cal dir-ho, a la seva causa. Tots vam entendre que el racisme era detestable, gràcies a Mandela i les seves cançons. Després vam saber qui era, i el vam admirar encara més. En un món pop, les coses funcionen així. I de vegades funcionen bé.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF