Misc 15/12/2013

La història i el senyor Guerra

i
Joan B. Culla
3 min

L'efemèride del 35è aniversari de la Constitució espanyola de 1978 ha donat peu a molta retòrica buida, a força gestos amenaçadors per part dels que conceben aquella Constitució com un garrot amb el qual estabornir el procés català, i també a alguns exercicis de manipulació històrica. Entre aquests últims, destaca l'entrevista amb Alfonso Guerra que el diari El País va publicar el dia 4 amb el següent titular: "Los nacionalistas dijeron en 1978 que tenían suficiente. Fuimos ingenuos ".

Deixant de banda que la ingenuïtat i el sempitern diputat Guerra (ja acumula 36 anys a l'escó) no s'han conegut mai ni de vista, el nucli de les declaracions de l'exvicepresident consistia a acusar els nacionalistes bascos i catalans de deslleialtat als acords constituents perquè " En aquel debate el nacionalismo de CiU y PNV se pronunció contra la autodeterminación. [...] Sus representantes dijeron que la Constitución era ya su autodeterminación. Y ahora están en otra tesis ".

Anem a pams. Si el tema són les renúncies a l'autodeterminació, la primera que Alfonso Guerra hauria de recordar és la del seu partit, la del PSOE. L'octubre de 1974, en aquell congrés de Suresnes on ell i Felipe González van prendre el timó de la vella sigla, s'hi va aprovar una resolució sobre las nacionalidades ibéricas que deia: " La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado Español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado Español ".

Encara el desembre de 1976, al 27è congrés del PSOE celebrat ja a Madrid s'hi va resoldre: " El partido socialista propugnará el ejercicio libre del derecho a la autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades, las cuales compondrán, en pie de igualdad, el Estado federal que preconizamos. [...] La Constitución garantizará el derecho de autodeterminación ", insistia el text. Pocs mesos després, però, i mentre es començava a flairar la fragància de les urnes, el tàndem González-Guerra ja va precisar que " el derecho a la autodeterminación de los pueblos debe ser concretado, desde el punto de vista socialista, a través de la creación de poderes autonómicos en las nacionalidades y regionalidades que componen el Estado ".

I bé, si un PSOE fort de tots els seus padrins internacionals va dibuixar, en dos anys i mig, el viratge que acabo de descriure, ¿hom pot retreure a uns catalanistes molt més febles que, en nom de la realpolitik, deixessin de banda el tercer dels quatre punts de l'Assemblea de Catalunya (el restabliment provisional de l'Estatut de 1932 "com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació") i acceptessin un marc d'autonomies atorgades?

D'altra banda, ni tots ho van fer (el diputat Heribert Barrera, d'ERC, va mantenir la reivindicació autodeterminista durant tot el debat constitucional), ni convergents ni penebistes no van subscriure cap renúncia formal a graus superiors de poder polític, i menys encara en nom de les generacions futures. Perquè les claus del capteniment dels nacionalistes catalans majoritaris el 1977-78 no van ser el tòpic seny, ni la suposada moderació. La clau va ser la por.

Són coses que algú provinent de l'antifranquisme, com Alfonso Guerra, no hauria d'oblidar ni d'ocultar. Quan es va discutir l'avui sagrada Constitució, tots els aparells de l'estat (el militar, el judicial, el policial, el funcionarial...) eren estrictament els de Franco, sense cap neteja ni depuració. Si, en l'entrevista que comento, el mateix polític socialista admet que el PSOE va haver de renunciar a " la recuperación de la legalidad republicana " perquè no hauria estat "aceptada por el Ejército ", ¿com li sembla que s'haurien pres els uniformats i altres poders fàctics la demanda parlamentària, per part de CDC o PNB, d'incloure en la nova carta magna el dret de catalans i bascos a autodeterminar-se?

És així com va sorgir allò que he anomenat, en altres llocs, l'equívoc de la Transició. Conscients de les servituds de la conjuntura, els partits catalans de tradició democràtica van entendre que els pactes del 1978-79 eren un punt de partida, i que el modest autogovern aleshores assolit es podria anar eixamplant a mesura que la democràcia espanyola s'allunyés del llegat franquista. Per contra, l' establishment estatal -inclòs Alfonso Guerra- va considerar que el dossier català quedava tancat i que, a més, l'acord constitucional havia de ser interpretat a la baixa; i així ho han intentat sempre que han pogut, des de la Loapa fins als últims projectes "simplificadors" del govern Rajoy.

En aquestes condicions era inevitable que, al cap d'una generació, el catalanisme volgués canviar les regles del joc. I Guerra és un cínic quan denuncia que " los nacionalistas han modificado su punto de vista ". ¿Per ventura el PSOE defensa i practica avui les mateixes polítiques que propugnava el 1978?

stats