Publicitat
Publicitat

Qui ha mort?

Em diuen que quan el meu besavi, fill de Riudoms, sentia parlar bé d’algú preguntava: “Qui ha mort? Qui ha mort?” Quan la mort ens vesteix, apareixen virtuts abans invisibles. Les nostres fragilitats, abans tan nítides, s’esvaeixen. Aquest fenomen té el desavantatge de barrejar els encomis sincers amb els exagerats, cosa que complica poder valorar els recentment difunts si no en tenim coneixement previ.

També és tendència recordar el passat amb nostàlgia i èpica. Algunes de les grans obres de la literatura universal estan basades precisament en la nostàlgia de l’èpica, com La Ilíada, El Quixot, Guerra i pau i El senyor dels anells. Dels anys 80 recordo la generació dels meus avis queixant-se molt del jovent. Ells que, com a generació, van matar-se a guerres. D’adolescent recordo recriminacions sobre excés d’oci nocturn o falta de responsabilitat. Ja d’universitari recordo amics meus criticant els adolescents de llavors per ser uns descerebrats i drogoaddictes.

Adolfo Suárez és mort i amb ell es fa una anàlisi nostàlgica i èpica de la seva presidència i la Transició. D’ell, que Felipe González n’ha dit que “ la fortaleza de su liderazgo ha sido clave ”; que Miquel Roca descriu que va actuar “amb coratge i valentia”, i sobre qui Xabier Arzalluz ha dit que “ no tuvo el premio que le correspondía por la labor tan tremenda que realizó ”.

Això exactament de la mateixa persona que va haver de dimitir el 29 de gener de 1981 tot i tenir majoria parlamentària. El seu partit va preferir el col·lapse gravitatori a donar-li suport. En aquells dies la solitud definia políticament Suárez.

Joaquín Sabina canta amb bastanta raó que “ no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca, jamás, sucedió ” a Con la frente marchita. Per tant, un es pot preguntar si estem davant d’un procés de nostàlgia i èpica exagerada.

Crec que no és el cas.

Adolfo Suárez, l’antic procurador a Corts i governador civil franquista, va dissoldre la Falange (FET y de las JONS), va legalitzar el PCE, el PSUC, va restaurar la Generalitat a Catalunya, va legalitzar la llibertat d’expressió i manifestació i va implantar la Constitució més longeva de la història d’Espanya. Tot en quatre fulgurants anys en què va desmantellar políticament 40 anys de grisor, crueltat i repressió militar.

Però, era generalitzat? ¿Hi havia polítics de més pes abans? Depèn de com definim abans. A l’inici dels 70 diria que clarament no. El cap d’estat era Franco. El president del govern espanyol era el capità de corbeta Carrero Blanco, succeït pel notari Arias Navarro. L’alcalde de Barcelona era el controvertit José María de Porcioles.

I a finals dels 70 i principis dels 80? El panorama ja era un altre. Un Felipe González que va acabar amb dos segles de cops d’estat; va liberalitzar l’economia; va implantar la salut universal i va aconseguir l’entrada a la UE, amb els Roldanes i Mariano Rubios inclosos. Un Jordi Pujol que va implantar la normalització lingüística amb consens; va crear mitjans moderns en català i va ampliar la Generalitat, tot i que burocràtica i letàrgica. Un imprevisible Pasqual Maragall que va portar i organitzar els millors Jocs Olímpics de la història en una ciutat fins llavors secundària; va obrir Barcelona al mar i li va fer un rentat tan a fons que molts vam descobrir que vivíem en una ciutat intoxicantment preciosa. Amb parlamentaris com Solana, Solchaga, Roca, Arzalluz i Guerra. Molts d’ells gegants de la política. Sobre les seves espatlles es va construir una democràcia europea.

És dur comparar això amb la gestió política actual, la de la gran recessió 2007-14. Durant aquest septenni s’ha acabat amb la lluita armada d’ETA, una gran victòria de la societat oberta. També s’ha sanejat part de la banca, a un escandalós cost per als contribuents. S’ha retardat l’edat de jubilació per reduir despeses i s’ha impulsat una reforma laboral per fer una duríssima devaluació interna.

Però no hi ha hagut pràcticament cap reforma real a l’administració, que funciona amb la mateixa estructura des de fa 40 anys: ni a la justícia, tan lenta com sempre; ni al Senat, sense atribucions conegudes; ni les diputacions, que segueixen als llimbs, ni a l’educació, amb resultats tan mediocres. Tampoc s’ha fet cap reforma per donar resposta al gran repte polític del nostre temps: buscar un encaix de Catalunya a Espanya.

A la Bíblia Déu passa una sentència a Baltasar, rei dels babilonis, i se li diu ominosament: “T’ha pesat a les balances i t’ha trobat mancat de pes” ( Daniel 5, 1-50).

Crec que futures generacions diran el mateix l’actual gestió política. A pesar de la tendència a parlar bé dels difunts i a la nostàlgia èpica, ens trobaran mancats de pes. No només a la classe política, si no als que vam acceptar les seves mancances.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF