El primer graó de la democràcia o del poder?

Des que va esclatar la crisi, els ajuntaments han estat en el punt de mira del govern central i de la majoria de comentaristes de tall neoliberal. El missatge era evident: són un dels principals responsables de la catàstrofe econòmica que estam patint.

Una primera conseqüència ha estat la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, que va entrar en vigor a finals del 2013 amb la missió explícita de posar ordre a les finances locals i, de passada, minvar la ja precària autonomia municipal. No per això s’ha aturat l’ofensiva. Ens hem cansat de sentir que a Espanya hi ha massa municipis i, per tant, sobren polítics locals, responsables d’obres faraòniques, d’una mala gestió dels recursos de la comunitat i de xuclar fins a l’ànima, via impostos, els pobres ciutadans. El recurs a la figura del regidor de festes amb dedicació exclusiva com la personificació del mal ha estat un clàssic. En conseqüència, no és estrany que s’hagi arribat a filtrar idees tan al·lucinants com la de fer desaparèixer tots els municipis de menys de 20.000 habitants. I, darrerament, com a cloenda de tot plegat, el president Rajoy amenaça amb una nova llei electoral que, pel que sé, ha d’assegurar la batlia al cap de llista del partit més votat que tregui un mínim del 40% dels vots. No m’he equivocat, he escrit 40 i no 50.

Evidentment aquesta crítica té part de raó. Sobren polítics amb dedicació exclusiva, la gestió de la cosa pública no ha estat exemplar els darrers anys i s’han tudat bona part dels superàvits de la hisenda municipal en despeses supèrflues i amb una mena de neoclientelisme. Però en el fons considero que l’atac al municipalisme és demagògic i interessat. Anem per parts.

En primer terme, els ajuntaments ho han fet tan malament com la resta d’administracions públiques. Llavors, per què només ells s’han de reformar o desaparèixer quan queden gairebé intactes la resta d’administracions públiques, ja siguin autonòmiques o, per descomptat, estatals? O no ho són ineficients les diputacions i el Senat? O no ha hi hagut casos de corrupció als governs autonòmics de tota casta i color? I el mateix govern central?

Per altra part, efectivament, els ajuntaments han contribuït a la crisi en fomentar la bombolla immobiliària. D’això no hi ha dubte i la relació d’aquesta amb la fallida financera és coneguda de tothom. Ara bé, ningú sembla recordar que el 2002 es va acabar de tocar de mort el finançament municipal en suprimir la majoria de supòsits de l’Impost de Valor Afegit. Llavors augmentà la dependència de l’administració local del creixement urbà, fomentat, per cert, per totes les instàncies de l’Estat, governs autònoms, la UE i els bancs alemanys i espanyols, els quals han estat eximits de tota culpa. Al contrari que el regidor de festes i, sobretot, de l’agranador de la brigada municipal, a qui s’ha retallat el sou com a càstig.

Però, en última instància, el que sobta més de l’antimunicipalisme visceral és el seu desinterès per augmentar la democratització de la que és la primera institució politicoadministrativa al servei de la ciutadania. Al meu parer, els ajuntaments haurien de representar, abans que res, la comunitat local, en comptes de ser una institució delegada del poder central, com instaurà el liberalisme del vuit-cents, perfeccionà el franquisme i continua mantenint la legislació actual i, especialment, les estructures burocratitzades dels dos (PP i PSOE) o tres (IU) grans partits estatals.

En altres paraules, una reforma municipal digna hauria de procurar i fomentar la pràctica de la democràcia de base al municipi, en comptes que aquest sigui una plataforma per al poder local i, el que encara és pitjor, un poder sobre la localitat. Una elecció veritablement directa dels nostres representants -afiliats o no als partits polítics-, augmentar la transparència de la gestió local, reduir la professionalització i la permanència en els càrrecs, propiciar la participació i la responsabilitat de la ciutadania directament o mitjançant el món associatiu, fomentar el paper de l’oposició i la responsabilitat dels polítics... podrien ser propostes a seguir. Tot manco assegurar que una minoria amb el 40% de l’electorat tingui les mans lliures sobre la ciutat.

No oblidem que la democràcia moderna començà en una localitat fa més de dos mil anys i no en un Estat centralitzat. Per tant, si entre tots no dignificam la política al nostre poble, com podrem fer-ho en àmbits més allunyats i complexos, com el de l’Estat o la UE?

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF