Quan trobo gent de la meva edat (anava a escriure "de la meva quinta", però a sobre que és dilluns no ens fustigarem ara amb l'evidència delatadora del pas del temps en els fòssils lingüístics de cadascú) i els veig tan seriosos i responsables dirigint els afers de la col·lectivitat, me'ls intento imaginar en el moment que Donna Summer desgranava tota melosa "Last dance, last chance for love "… i quan, després d'una inacabable introducció d'un minut i vint segons, la pista sencera, retinguda com un cavall al calaix de sortida, saltava hormonalment desmelenada amb " l'Oh-ho, I need you by me, beside me, to guide me, to hold me, to scold me… " i tot de dits apuntaven al sostre.
Encara no havíem fet vint anys i d'Amèrica ens arribava, en paraules de la Viquipèdia: "Una mena de mur de so, brillant, amb els grups orquestrals prenent el paper de solistes i amb un background harmònic, fonamentat en una progressió d'acords ben definida (menor/sèptima/menor), amb predomini dels acords de sèptima de dominant". Que bé que escriuen els viquipèdics. Nosaltres, llavors, només sentíem que sonaven pianos, trompetes, baixos i, sobretot, la bateria, la bateria que martellejava l'altaveu sincopadament, una bateria impossible de resistir, que accelerava el pols i el temps que ens havia tocat viure. Adéu al pop, anàvem de cap als vuitanta amb la nostra pròpia música, que ens feia sentir moderns i invencibles.
Era un música elegant en la mesura que ho pot ser en una cultura de masses, que ens arribava per la ràdio de FM, amb els leds vermells que s'encenien (molt abans d'Antònia Font) quan l'emissió era en estèreo. Quan la veu de falset dels Bee Gees va interpretar la banda sonora de Saturday Night Fever , la generació va passar a tenir himne "Ah, ah, ah, ah, stayin' alive… ", i, a sobre, amb l'afegit d'uns lents com How deep is your love que desfeien el cor de la noia més difícil. Bé, no sempre. Hi havia els Village People, que eren els més eficaços en l'art de fer sortir a ballar la gent, i potser per això mateix, amb una producció entre casernària i de festa major, ideal per al moment de les confraternitats entre desconeguts precipitades pels cubates. Que tinguessin una cançó titulada Macho man estalvia més comentaris. Encara havia de venir Gloria Gaynor i el seu multiversionat I will survive , i Michael Jackson amb el Thriller , com a cant del cigne d'aquella època inoblidable.
La música disco va tenir una vida relativament curta. Amb prou feines va arribar a la dècada, en part per culpa del seu propi èxit, que la va adotzenar primer i la va fer avorrir després, però, noi, als que ens va agafar al mig, a finals dels setanta i començaments dels vuitanta, ja no ens ha deixat mai més. Sents On the radio i se't fa un nus a l'estómac. Esclar, la música porta més records que les olors, i són records dels divuit anys. Probablement aquell xiclet ja no es podia estirar més, però mentre va tenir gust va ser formidable. I encara ho és, ¿oi, estimats directius dels afers de la col·lectivitat?
