Publicitat
Publicitat

Un got d’escepticisme per confitar les primàries

L’equivalent a més del 15% dels votants del partit socialista a les passades eleccions autonòmiques elegirà avui la candidata a les properes. El dia de publicació d’aquest article coincidia amb el diumenge de la votació i la temptació era massa gran per no escriure del tema. A diferència de les primàries de l’any 1998 -Borrell contra Almunia-, les d’ara estan obertes a la ciutadania. En aquella ocasió, les expectatives creades no es varen complir. De totes maneres, és just, per relativitzar les coses, recordar que els socialistes després han governat a l’Estat i a les Illes Balears.

Ara hi tornen una altra vegada, no sé si guiats per l’ambició o en un exercici d’imprudència. Afronten les urgències d’un partit en franca espiral de baixada; exigits, voldria creure, per l’èxit de la gent que al carrer -segons Rubalcaba- “està defensant el que nosaltres vam posar en marxa”. En les eleccions de novembre de 2011, el partit socialista havia pogut comprovar com de lluny es trobava dels brots verds del renovat interès de la ciutadania per la política. I, per combatre l’estrès postdesfeta electoral, es varen automedicar, en el congrés de Sevilla i en la conferència política celebrada a Madrid, un electroxoc de primàries obertes. En principi es contemplava només en l’àmbit estatal, però les executives del PSIB i PSPV demanaren connectar-se al mateix voltatge.

Ross McKibbin diu que els tories “estan per defensar la desigualtat, sempre ha estat així. El mateix passa amb els partits conservadors en qualsevol altre lloc”. En canvi, si repassem la història, els partits socialistes varen néixer en el mateix si del moviment obrer per donar expressió política a les necessitats dels treballadors. Des d’aquesta visió, el mèrit dels conservedors hauria consistit a haver sabut incorporar al seu discurs el llenguatge social pertinent i les gotes de populisme suficients, per a camuflar la seva visió de classe. El desmèrit de la socialdemocràcia hauria estat mimetitzar-se en excés amb la disfressa de gestor del capitalisme. Resumint: la desafecció, a la dreta, li vindrà com a conseqüència de l’excessiu zel en aplicar les seves polítiques; i a l’esquerra li ha vingut per la descurança de la seva condició.

Efectivament, la indefensió davant la crisi, l’atac conservador a l’estat del benestar i el rebrotar de l’autoritarisme han fet ressorgir una ciutadania interessada en l’afer públic i la participació. Amb això han desmentit una suposada desafecció de la gent a la política i han mostrat que aquesta preocupació no troba un suport institucional, ni participatiu, adequat. Podríem fer un joc de paraules dient que el desencant popular ha encantat el sortilegi de la mobilització i trobat la socialdemocràcia traginant en l’encant del poder. Per això, un tractament agressiu, que esperem que no produeixi solament una crisi convulsiva de curta durada.

Es pot pensar que la proposta és molt poc bagatge per tanta cistella. La gent demana democràcia participada i de part dels socialistes el que se’ls ofereix és l’elecció d’un candidat. Fins i tot, s’entendria que algú pugui cavil·lar que és una maniobra d’imatge. Per això, la passa d’avui només tindrà sentit si es confirma amb una segona, i una tercera… passa en la mateixa direcció. Encara que, vista l’experiència de les primàries del 98, i l’envergadura del repte actual, un té l’obligació de ser escèptic. L’escepticisme és una manera d’intransigència necessària per continuar despert.

Sembla una ximpleria dir-ho; però no hi ha hagut ni nous cabdills, ni herois de la democràcia, que hagin portat les primàries. Tot ha estat més prosaic: els òrgans de representació interna i la direcció del propi partit varen decidir que fos així. També, cal recordar-ho, decidiren l’elaboració del futur programa electoral a través de mecanismes similars. Les primàries tenen traça de decisió col·legiada i de procés col·lectiu; no una aventura personal, encara que es triï una candidata. L’elecció en si és un fet puntual; els vots d’aquest diumenge, per molt ajustat que pugui ésser el resultat final, no confereixen a la perdedora cap dret a reclamar quotes de poder.

Des del moment que es va saber que hi havia 14.600 persones inscrites en el cens de votants, la dimensió i la transcendència de la consulta van canviar. Aconseguida aquesta gesta, i tenint en compte que la societat per naturalesa tendeix a la simplificació, el perill és reduir la qüestió a una disputa personal. És cert que la persona que avui resulti elegida candidata a la presidència del Govern acapararà tot l’èxit mediàtic. Però no oblidem que la notorietat de les primàries són els participants i que el personalisme condueix sempre a una pèrdua de la perspectiva comuna.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF