És una nazi Ada Colau? Ho són els seguidors d'Albert Rivera? Poden ser acusats de feixistes els diputats del PP al Parlament balear? Es pot fer el mateix amb la comunitat educativa que s'ha deixat la pell per millorar la qualitat de l'ensenyament a casa nostra? Es pot dir que el govern Bauzá és totalitari per voler aplicar el TIL? Penso que no. Es tracta, en tots els casos, d'un ús incorrecte i perniciós del llenguatge, practicat d'una forma o altra per polítics i creadors d'opinió de tot l'arc ideològic.
Etzibar a un rival l'adjectiu de nazi, feixista, estalinista o franquista no pot formar part d'una discussió democràtica normalitzada llevat que efectivament aquell a qui va dirigit sigui un nazi, un feixista, un estalinista o un franquista. Si ho és, la justícia l'ha de poder situar fora de joc de seguida. En cas contrari, perd més qui insulta que l'insultat i, al capdavall, tot el sistema se'n ressent. Però és que, a més, es produeix l'efecte contrari del que en aparença es vol aconseguir: es minimitza cada una d'aquestes ideologies i els seus representants, els quals han estat veritablement catastròfics per a la història de la humanitat. O hi ha mala fe o ignorància, atributs que, almanco apriorísticament, no s'hauria de permetre en el camp de la política.
Falta recordar que els feixistes de veritat no perdien el temps amb votacions i debats parlamentaris? De fet, el seu objectiu no era controlar el parlament o la judicatura, sinó ser ells mateixos el poder absolut, fins a abastar la totalitat del cos social. No existia corrupció com ara l'entenem perquè tampoc no existia l'imperi de la llei.
Però ens quedam curts si pensam que només arribaren fins aquí. Els feixistes no només eren antiliberals i abominaven la democràcia a la teoria i a la pràctica, sinó que destruïren els parlaments amb els inquilins a dins. Físicament, vull dir. A més, cada un dels règims que abasta la gran família del totalitarisme, des dels diversos feixismes -inclòs el franquisme, per descomptat- fins a l'estalinisme, arraconaren explícitament els drets humans. Efectivament, l'individu, literalment, no valia res.
Com era d'esperar, liberals i socialistes i, especialment, els integrants del moviment obrer, foren delmats pels feixistes de veritat. Primer per obra i gràcia de les esquadres d'assalt armades de porres i pistoles. Després, un cop aconseguit ocupar el govern amb l'ajuda dels vots, dels reis, de les esglésies, del gran capital o de l'exèrcit, practicaren l'extermini oficialment i sistemàticament. No només dins el propi país, sinó també a l'exterior. La diplomàcia passà a millor vida. Segons Michael Mann, la violència, ja sigui paramilitar o pròpiament militar i policial, és una de les essències definitòries del feixisme. L'objectiu era la neteja purificadora, primer de classe, després cultural o nacional i finalment racial. Es volia crear un home nou en una igualment nova nació, en la qual no tenien cabuda els "altres", que passaven de rivals a enemics intolerables.
Una explicació ben simple per entendre per què a mitjan segle XX una Europa cada cop més dominada pel feixisme i l'estalinisme es va tenyir de sang. Franco inventà una Guerra Civil a casa nostra, Hitler inicià la Segona Guerra Mundial i, no content encara, posà en funcionament els camps d'extermini. I a l'altre costat del totalitarisme, Stalin fou el protagonista de Katyn, i els seus gulags xuclaren les vides de milions de persones, els mateixos comunistes primer.
Arribats aquí, per molt que estiguem en contra de determinades actituds polítiques, posem per cas de l'espanyolisme més centralista o de l'independentisme, els seus defensors, només pel sol fet de ser-ho, no poden ser qualificats de feixistes. D'igual forma que Felipe González no era un dictador per governar amb majoria absoluta, tampoc no ho és J. R. Bauzá. Així com un vaguista no és un estalinista.
Per això mateix, per evitar tota mena de dubtes i temptacions, també seria altament recomanable que les actituds dels polítics demòcrates s'allunyassin com de la pesta del totalitarisme en tots els seus vessants. Explícitament i implícitament. Willy Brandt ho va entendre perfectament quan es va agenollar davant el monument construït en memòria dels jueus assassinats en el gueto de Varsòvia, tot i que era evident que ell no n'havia sigut responsable. És l'actitud que els manca a aquells que no denuncien alt i clar els crims del franquisme, per exemple.
