Misc 26/10/2013

Les esquerres i la cultura

i
Xavier Marcé
3 min

La creació d'espais socials per a la cultura, el suport a la creació i producció de continguts, la dinamització associativa i la proliferació de serveis per multiplicar l'accessibilitat cultural han estat essencialment un objectiu de l'esquerra política. En èpoques socialistes hem tingut ministeri de Cultura, i en èpoques del Partit Popular, secretaria d'Estat. Als ajuntaments governats per l'esquerra, la cultura ha tingut un cert paper polític; als ajuntaments de dretes, un paper ornamental. Amb l'esquerra, la cultura ha generat complicitats socials, i amb la dreta, desafecció sectorial.

Es tracta d'una fotografia estereotipada, però no deixa de reflectir una certa realitat. Si algú fes la història completa (per cert, no escrita) de les polítiques culturals a l'Espanya democràtica, el resum final ho assenyalaria clarament, malgrat notables excepcions, algunes de les quals han estat realment vampíriques (el Madrid de Ruiz-Gallardón, sense anar més lluny), o produïdes per un indissimulat acomplexament personal (alguns alcaldes socialistes).

A Catalunya passa una cosa similar, tot i que la utilització de la cultura com a punta de llança del nacionalisme polític podria fer pensar en una relació més normalitzada de la dreta amb la cultura. En realitat no ha estat així, fins al punt de poder afirmar sense gaire risc d'error que gran part de l'obra sociocultural catalana ha estat realitzada en moments de govern d'esquerres, i queden per a les dretes els edificis i les institucions que millor apuntalen la simulació d'un estat inexistent.

La cultura ha estat patrimoni de l'esquerra i el diàleg amb els seus agents una constant perfectament normalitzada fins a la meitat del segon tripartit. Curiosament, ambdues realitats s'han esvaït absolutament en poc més de cinc anys, fins al punt que ara la cultura i l'esquerra esdevenen un matrimoni divorciat amb molts greuges i poca cosa a compartir.

Hi ha explicacions diverses per a un divorci tan agre. Una d'important i de transnacional és la falta de resposta a les preguntes que avui dia planteja el manteniment de la societat del benestar. La socialdemocràcia no ha sabut trobar un encaix solvent en una societat sense el contrapunt del Mur, mentre que el pensament conservador s'ha tret la màscara que, condescendent, amagava les dents de llop. Una segona, no menys important, és l'escassa credibilitat social d'un sector cultural poc autocrític i excessivament acostumat a la comoditat dels recursos públics. El fet, però, és que l'esquerra té poc a oferir al sector cultural i el sector cultural tampoc té les respostes que necessita l'esquerra.

Malgrat aquesta anàlisi majestàtica, cultura i esquerra estan condemnades a tornar-se a trobar. Potser no en el creixent espai del mercat cultural, i probablement tampoc a l'aparador de l'alta cultura sacra i secular, aquella que té un rerefons patrimonial difícil de confondre i requereix d'un sistema educatiu paral·lel i eficaç perquè el comú dels ciutadans s'hi senti cridat. Cultura i esquerra estan condemnades a entendre's de nou perquè comparteixen els mateixos objectius. No tant els del creador individual, els del productor de continguts o l'empresari distribuïdor, que són l'expressió econòmica final d'un enorme cistell d'elements que, plegats, condueixen la història en una determinada direcció, sinó els dels agitadors socials que treballen diàriament per evitar que s'aturi el progrés o que tingui únicament una parcial i desequilibrada dimensió econòmica.

Podria succeir, però, que quan es retrobin de nou no es reconeguin les cares. Aquesta tragèdia que apel·laria directament als actuals responsables dels partits d'esquerres i molt especialment als que han configurat la seva centralitat social, és a dir, el PSC.

Recuperar la centralitat cultural és alguna cosa més que una obligació per als partits d'esquerres. És l'únic camí viable per reconstruir el seu discurs, atès que l'estat del benestar no és altra cosa que una idea profundament cultural, exactament igual que una certa manera d'entendre la redistribució de la riquesa, el predomini dels drets col·lectius sobre els individuals i la gestió pública dels béns inequívocament comuns.

stats