Opinió 01/04/2014

De duplicitats i reformes administratives

i
Josep Melià Ques
4 min

Els ciutadans de l’estat espanyol tenen cinc nivells administratius bàsics: municipal, provincial-insular, autonòmic, estatal i europeu. Fa molt de temps, però especialment d’ençà que es va iniciar la crisi econòmica, han estat moltíssimes les veus que han considerat que aquests cinc nivells eren insostenibles, que tot això s’havia de depurar, racionalitzar, aprimar. Que un dels grans mals eren les duplicitats administratives i que s’havia d’avançar cap al principi: una competència, una administració. Més recentment i més concretament s’ha posat en dubte el paper del Consell Insular de Mallorca.

Si volem afrontar aquest debat d’una forma racional, el primer que hauríem de fer és tenir en compte les dades. La despesa pública a Espanya té més o manco la següent composició: entre un 50% i un 55% de l’estat central (Administració i seguretat social), al voltant del 35% de les autonomies, i entre un 10% i un 15% de les corporacions locals (diputacions-consells i ajuntaments). El dèficit públic, que en teoria és un dels grans mals de la nostra economia, com es reparteix? Si anam a xifres de 2013, l’estat provoca el 80% (del límit del 6,5% en fa el 5,2%) i les comunitats autònomes, el 20% (del límit del 6,5% en fan un 1,3%), és a dir, que qui té al seu càrrec al voltant del 50% de la despesa pública genera el 80% del dèficit, qui té el 35% genera el 20% i qui té al voltant del 15% no genera dèficit; de fet, les darreres notícies diuen que l’administració local ha tancat amb superàvit.

Constatades les dades, una obvietat: hi ha determinats exercicis de racionalització que no tenen ni cap ni peus. Si per exemple ens pensam que eliminant les autonomies minvaríem un 35% la despesa pública, és que no volem entendre la complexitat del tema. Algú es pensa que un estat modern pot tenir despesa zero en mestres, professors, metges, sanitaris? És evident que l’eliminació d’una determinada administració no vol dir la desaparició de la funció i del seu cost; si desapareixen les autonomies, algú haurà de gestionar i pagar l’educació i la salut. Som conscients que salut i educació representen al voltant del 70% dels pressuposts de les autonomies? I el mateix podem dir del Consell de Mallorca: si aquest s’elimina o es deixa a la seva mínima expressió, algú es pensa que moltes de les seves funcions i costs no seran assumits per ningú?

Tot això vol dir que no faci falta una bona reforma? Òbviament sí que fa falta, ara bé, s’ha de fer des de la realitat i no des d’apriorismes sense gens de fonament. Què s’ha fet fins ara? Una reforma local que lleva competències als únics que han complit amb el dèficit zero. També s’han culpabilitzat les autonomies de tots els mals i s’ha carregat damunt les seves esquenes més responsabilitat de la que els pertocava. Què s’ha de fer? Afrontar la reforma de l’administració central, avançar cap a la corresponsabilitat, depurar les duplicitats, actuar on pertoca...

L’administració central no s’ha adaptat com hauria estat desitjable a la nova distribució de l’estat nascuda de la Constitució de 1978. Continua havent-hi un aparell estatal massa mastodòntic, que provoca la majoria del dèficit públic i que hauria de ser objecte d’una profunda revisió.

Avançar cap a la corresponsabilitat.Un sistema eficient és aquell en que cada nivell administratiu recapta i gasta autònomament. Parafrasejant allò d’una competència, una administració, el principi hauria de ser un impost, una administració. La caixa única, que als ajuntaments gairebé no existeix, és una enorme font d’ineficiències.

Les duplicitats.Tenim un sistema competencial que tendeix a la duplicitat. Per què? Primer de tot perquè el sistema constitucional és ple d’allò que es denominen competències compartides o concurrents, és a dir, àmbits materials en què interactuen diverses administracions. En segon lloc, i sobretot, perquè totes les administracions tenen una tendència invasora, és a dir, intenten exercir més competència d’allò que els pertoca. Un exemple paradigmàtic d’això és l’estat que, tenint la competència sobre legislació bàsica del que sigui, acaba esgotant la matèria i creant una estructura administrativa... L’anomenada lleialtat institucional, el respecte a les altres institucions, brilla per la seva absència, i això també té els seus costs. Ens falta molta cultura política i institucional per considerar inacceptables determinades coses, per exemple que via l’abús de l’ús del decret llei et laminin les teves funcions i competències...

Actuar on pertoca.Sense ànim d’ofendre, però és normal que s’hagin d’estrènyer el cinturó més els balears que els extremenys quan aquests darrers tenen el doble de treballadors públics amb una població similar i quan els balears són els que pateixen la pressió fiscal més alta.

En el fons d’aquest debat, el que hi ha és si determinades coses, si determinats serveis i competències han de desaparèixer de l’esfera pública, és a dir, si les administracions en general han de deixar de fer determinades coses. I el que crec que és exigible és que no es confonguin ous amb caragols, perquè una cosa és si determinat servei ha de desaparèixer i una altra cosa és si aquest servei, en cas d’haver de subsistir, ha de ser exercit per un o altre. Com una cosa és tenir una visió centralista de l’estat i utilitzar quatre tòpics i quatre anècdotes per, com dirien ells, dur l’aigua al seu molí, quan les grans dades diuen el que diuen. De petites imperfeccions i distorsions, segur que en podem trobar pertot, i lògicament que s’han de corregir, ara bé, convendria començar per allò que quantitativament és més significatiu...

stats