La dona ferida

Camino a prop del mar, un d’aquells dies que et fan agrair el fet de viure en aquest racó de món, on el mes de gener també regala dies lluminosos, amb un sol que s’esforça a esmorteir la gelor de l’aire. Al port de Badalona, les barques balandregen lleugerament i em fa la sensació que segueixen el ritme de la música que escolto. De tant en tant, però, em trec els auriculars de les orelles per sentir el xerric de la fusta, el clapoteig de l’aigua, l’entrexocar dels pals amb les cordes, tot un món de sorolls mariners. Observo l’aigua, mirant de comprovar si la meva mirada profana pot arribar a copsar els efectes de les minves de gener de les quals parla tant i tan bé en Josep Pla a Les hores... M’entretinc amb els noms de les barques i dels iots: La Carmeta, Xaloc, Albada, Les Deux Soeurs. Imagino qui són o qui devien ser aquestes dues germanes franceses a les quals recorda aquesta menorquina. Em torno a posar els auriculars i (abracadabra!) ara mateix Bebe canta “siempre me quedará la voz suave del mar ”. Sembla que el món sencer s’hagi conjurat per fer-me sentir bé i puc notar com els meus trapezis s’estoven i les meves cervicals sospiren agraïdes. Emprenc el camí de tornada cap a casa, conscient del somriure que se m’ha instal·lat al rostre i que probablement em fa semblar una mica ximple. I és aleshores quan veig venir, de lluny, dues figures que caminen molt juntes. Quan s’acosten veig que són dues dones joves que van agafades de bracet, totes dues amb la mirada baixa. Encara ens separen uns metres i, de sobte, una de les dones alça el cap, com si m’hagués pressentit, i la reconec. Fa anys que ens coneixem, no es pot dir que siguem amigues però ens tenim molta simpatia, hem compartit projectes i diverses xerrades agradables, moltes d’elles precisament en aquest passeig on ara ens retrobem. Fa encara no un mes, ella ha patit una tragèdia enorme, descomunal. Hi he pensat moltíssim però no havia gosat buscar-la. I ara, quan les nostres mirades es creuen i jo dic el seu nom amb un fil de veu, es posa a plorar mentre s’acosta. Els sorolls mariners emmudeixen quan ens abracem i només la sento sanglotar. Com que no sé com donar-li el condol, només dic-una pregunta que no espera resposta-: com es pot suportar, això? Però la contesta arriba, des d’una tristesa infinita: a poc a poquet, suposo. La veig allunyar-se mentre em pregunto, palplantada enmig d’aquest matí de gener , on han anat a parar la placidesa, el benestar que sentia fa només uns minuts, la bellesa del món.