La doctrina Obama

La recent picabaralla entre Obama i Putin sobre l'excepcionalisme nord-americà ha revifat el debat obert sobre la doctrina Obama: ¿el president està girant cap a l'aïllacionisme o es convertirà en un abanderat de l'excepcionalisme?

Aquest debat és més limitat del que sembla. Totes dues posicions tenen força coses en comú, com va explicar amb gran claredat Hans Morgenthau, el fundador de l'escola realista de relacions internacionals, contrària al sentimentalisme i convertida ara en la predominant.

En la seva obra, Morgenthau presenta els Estats Units com una potència única, diferent de totes les que han existit en el passat i el present perquè té un "objectiu transcendent" que "ha de defensar i promoure" a tot el món: "la implantació de la igualtat dintre de la llibertat".

Els conceptes oposats d'excepcionalisme i aïllament assumeixen aquesta doctrina i les seves diferents derivacions, però difereixen pel que fa a la seva aplicació.

El president Obama va defensar enèrgicament una d'aquestes dues posicions en el discurs a la nació del 10 de setembre: "El que diferencia els Estats Units -deia-, el que ens fa excepcionals", és el compromís d'actuar "amb humilitat però amb determinació" en detectar que s'han comès atrocitats en algun lloc. "Durant gairebé set dècades, els Estats Units han estat el pilar de la seguretat mundial", un paper que "vol dir alguna cosa més que forjar acords internacionals; vol dir fer que s'apliquin".

La doctrina oposada, l'aïllacionisme, afirma que ja no ens podem permetre el luxe de complir la noble missió de córrer a apagar els incendis provocats pels altres. Es pren seriosament l'advertència que fa vint anys va fer Thomas Friedman, un dels columnistes del New York Times , quan va dir que "donar a l'idealisme un poder gairebé exclusiu en matèria de política exterior" ens pot portar a deixar de banda els nostres propis interessos per entregar-nos a les necessitats dels altres.

Aquests són els dos extrems entre els quals es mou l'acalorat debat sobre política exterior.

Des de fora, diversos observadors rebaten els supòsits compartits per aquestes dues posicions i posen sobre la taula alguns fets històrics: per exemple, recorden que "durant gairebé set dècades" els Estats Units han estat líders mundials en agressions i subversió: han enderrocat governs elegits a les urnes i han imposat sanguinàries dictadures, mentre donaven suport a crims esgarrifosos i debilitaven els acords internacionals, i deixaven al seu pas un rastre de sang, destrucció i misèria.

Però Morgenthau ja va donar una resposta a aquestes ànimes esgarriades. Com a rigorós erudit que era, reconeixia que els Estats Units transgredien sistemàticament el seu "objectiu transcendent".

Tanmateix, plantejar aquesta objecció, explica, equival a cometre "l'error de l'ateisme, que nega la validesa de la religió per motius semblants". L'objectiu transcendent dels Estats Units és la realitat; els fets històrics són només "l'abús de la realitat".

En resum, l'excepcionalisme nord-americà i l'aïllament se solen interpretar com a variants tàctiques d'una religió laica amb una capacitat d'influència extraordinària, que va fins i tot més enllà que l'ortodòxia religiosa normal perquè gairebé no es percep. Com que és impensable cap alternativa, aquesta fe s'abraça com un acte reflex.

N'hi ha d'altres que expressen aquesta doctrina més cruament. A Jeane Kirkpatrick, ambaixadora del president Reagan davant l'ONU, se li va acudir un nou mètode per defugir les crítiques als crims d'estat. Els que no estiguin disposats a excusar aquests crims com a simples "errors" o com a fruit d'una "ingenuïtat innocent" poden ser acusats d'"equivalència moral": la pràctica, per exemple, d'afirmar que els EUA no són diferents de l'Alemanya nazi ni de qui en un moment donat faci el paper de dimoni. Des d'aleshores aquest argument s'ha fet servir molt sovint per protegir el poder de qualsevol mena de control.

Fins i tot els especialistes més seriosos accepten aquesta doctrina. Així, en l'últim número de la revista Diplomatic History , l'expert Jeffrey A. Engel reflexiona sobre la importància de la història per als responsables polítics. Engel cita el cas del Vietnam, del qual es poden extreure dues conclusions "segons la posició política de cadascú": que "s'haurien d'haver evitat les arenes movedisses d'una escalada intervencionista (aïllacionisme), o que els comandaments militars haurien d'haver tingut les mans lliures per actuar sense pressions polítiques", mentre ens dedicàvem a la nostra missió d'introduir l'estabilitat, la igualtat i la llibertat destruint tres països i deixant al darrere milions de cadàvers.

La xifra total de morts al Vietnam segueix augmentant encara avui a causa de la guerra química que va començar el president Kennedy, alhora que intensificava el suport nord-americà a una dictadura sanguinària intervenint en una guerra a gran escala: és el pitjor cas d'agressió comès durant les "set dècades" de què parla Obama.

Però una altra "posició política" és imaginable: la indignació de què fan gala els nord-americans quan Rússia envaeix l'Afganistan o Saddam Hussein envaeix Kuwait. Tanmateix, aquesta religió laica ens impedeix veure'ns a nosaltres mateixos des d'una òptica semblant.

Un dels mecanismes d'autoprotecció és lamentar les conseqüències de la nostra inacció. Així, David Brooks, un dels columnistes del New York Times , reflexionant sobre la deriva de Síria cap a un infern "semblant al de Ruanda", arriba a la conclusió que el problema de fons és la violència entre sunnites i xiïtes, que està dividint la regió en dos.

Aquesta violència posa de manifest el fracàs "de la recent estratègia nord-americana de la retirada discreta" i la pèrdua del que l'antic diplomàtic Gary Grappo en deia la "influència moderadora de les forces nord-americanes".

Els que encara es deixen enganyar per "l'abús de la realitat" -és a dir, pels fets- potser recordaran que la violència entre sunnites i xiïtes va sorgir arran del pitjor acte d'agressió del nou mil·lenni, la invasió nord-americana de l'Iraq. I els que suporten la càrrega d'una memòria més rica potser recordaran que els judicis de Nuremberg van condemnar a la forca els criminals nazis perquè, segons la sentència del Tribunal, l'agressió és "el delicte internacional suprem, que només es diferencia de la resta de crims de guerra perquè acumula dintre seu tota la maldat dels altres".

Aquest mateix lament per la falta d'intervenció és el tema d'un cèlebre estudi de Samantha Power, la nova ambaixadora nord-americana davant les Nacions Unides. En aquesta obra, A problem from Hell: America in the age of genocide , parla dels crims dels altres i de la falta d'una resposta adequada per part dels EUA.

Power dedica una frase a un dels pocs casos que durant les últimes set dècades podríem qualificar d'autèntic genocidi: la invasió indonèsia de Timor Est el 1975. Per desgràcia, els Estats Units "van mirar cap a una altra banda", afirma Power.

Daniel Patrick Moynihan, el seu predecessor com a ambaixador davant l'ONU en el moment de la invasió, veia les coses d'una altra manera. En el seu llibre A dangerous place explica molt orgullós com va aconseguir que les mesures adoptades per l'ONU per posar fi a l'agressió fossin "absolutament ineficaces", perquè "els Estats Units volien que les coses acabessin com van acabar".

I, en efecte, lluny de mirar cap a una altra banda, Washington va donar llum verda als invasors indonesis i tot seguit els va subministrar material militar letal. Els EUA van impedir que el Consell de Seguretat de l'ONU hi intervingués i van seguir prestant un ferm suport als agressors i a les seves accions genocides, incloses les atrocitats del 1999, fins que el president Clinton va dir que ja n'hi havia prou, cosa que es podria haver fet en qualsevol moment durant els 25 anys anteriors.

Però això només és un abús de la realitat.

Seria molt fàcil seguir, però també seria inútil. Brooks té raó quan insisteix que hem d'anar més enllà dels terribles esdeveniments que tenim davant nostre i reflexionar sobre els processos de fons i les conclusions que en podem extreure.

En aquest sentit, la tasca més urgent és alliberar-nos de les doctrines religioses que releguen a l'oblit els fets històrics reals i reforcen així la nostra predisposició a cometre més "abusos de la realitat".

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF