Un divorci franco-alemany?

SYLVIE KAUFFMANN
SYLVIE KAUFFMANN

Hi ha alguna cosa enganyosa en l’agitació política que es viu a banda i banda del Sena. La destitució de tres ministres rebels per part d’un president sorprenentment ferm, la remodelació del govern, l’ovació entusiasta que els representants del Medef -la patronal francesa- van dedicar al primer ministre socialista, que es va atrevir a proclamar “M’encanten les empreses!”... Sí, tot això ha tingut lloc a París, però és fàcil imaginar, a uns 900 quilòmetres de distància, la intervenció silenciosa de la mà invisible de Berlín.

Últimament Alemanya té una influència extraordinària en la vida econòmica francesa. La crisi de la setmana passada va esclatar quan el ministre d’Economia, Arnaud Montebourg, de l’ala esquerra del govern, va demanar una política econòmica alternativa en una entrevista publicada a Le Monde. Fins aquí res de nou, però es va passar de la ratlla quan va carregar contra Alemanya. “Hem d’alçar la veu -va dir Montebourg-. Alemanya està atrapada en el parany de l’austeritat que ha imposat a tot Europa”.

El primer ministre, Manuel Valls, no va trigar gaire a fer saber que Montebourg havia traspassat una “línia groga” mitjançant un comunicat emès des de Matignon: “Un ministre d’Economia no pot fer servir aquestes paraules... per parlar d’un soci europeu”. A diferència de les línies vermelles del president d’Obama, a França les línies grogues s’acostumen a respectar. Dos dies més tard Montebourg ja no formava part del govern.

Per a França, Alemanya no és un “soci europeu” més, sinó que és el soci més important. Es diu que aquests dos membres fundadors de la Unió Europea formen “un motor”, “un tàndem”, “una parella”. Són els pilars d’Europa. Però el motor franco-alemany s’ha estancat. Malmesa per la crisi de l’euro, la famosa parella s’està separant. El desequilibri entre l’economia alemanya -reforçada per les reformes que el canceller Gerhard Schröder va aplicar molt abans que esclatés la crisi- i una economia francesa incapaç de tornar a ser competitiva és tan profund que està arruïnant tota la dinàmica europea.

El 22 d’agost el diari alemany Handelsblatt dedicava un article de portada a “El pacient francès” i “el declivi econòmic d’una nació abans orgullosa.” A Un Tour de França: examinant el nou malalt d’Europa, Der Spiegel es burlava aquest estiu dels francesos que sospiren per tenir “la Mannschaft” (la selecció alemanya triomfadora al Mundial de futbol) en lloc de “ le malaise ”, el malestar que s’ha apoderat de la societat francesa, pessimista sobre el seu futur.

Fa quinze anys Alemanya era “el malalt d’Europa”. Avui li toca a França. Hi ha una diferència, però, i és que fa quinze anys s’estaven fent els preparatius per posar en circulació la moneda comuna, l’euro. Ara les dues economies estan molt més integrades i han d’aplicar una política pressupostària comuna. I Berlín té la paella pel mànec gràcies a la fortalesa de l’economia alemanya.

El president François Hollande ha passat per diferents fases pel que fa a aquesta qüestió. Al principi del seu mandat va portar la contrària a la cancellera Angela Merkel i es va intentar posar al capdavant d’un grup de països del sud d’Europa que defensaven polítiques per afavorir el creixement. Va ser un error catastròfic. Hollande, mestre en l’art de la transacció, va intentar després recuperar el terreny perdut servint-se de l’ala esquerra del seu partit: va permetre que Montebourg i els seus amics descarreguessin la seva ira contra Bismarck i la “intransigència” de Merkel, mentre ell feia el paper de cònjuge perfecte de la parella franco-alemanya. Però això tampoc li va funcionar.

Desesperat per aconseguir que l’economia francesa torni a rutllar, Hollande prova ara una cosa nova: un govern compromès unànimement amb el seu projecte de reformes estructurals i un equip que no digui ni mitja paraula contra la línia econòmica d’Alemanya.

Això no vol pas dir que Hollande hagi perdut l’esperança d’aconseguir que Merkel sigui més flexible sobre el ritme de reducció del dèficit. El gran debat sobre la disjuntiva entre austeritat i creixement comença a assetjar la cancellera, perquè diversos premis Nobel, editorials de diaris i -el més important de tot- ara Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, advoquen per polítiques que fomentin la demanda per complementar les reformes estructurals i lluitar així contra l’atur. Els que es pregunten per què França no vol fer ara el que fa una dècada va fer Alemanya durant el govern de Schröder obliden un factor fonamental: en aquella època l’economia creixia.

A mig mandat, Hollande ha acabat reconeixent el poder d’Alemanya. En aquests moments l’autèntic líder econòmic de l’eurozona és Wolfgang Schäuble, el ministre alemany d’Economia. Schäuble és la persona amb qui Michel Sapin, el seu homòleg francès, intercanvia impressions sempre en les situacions polítiques importants, com va tornar a fer la setmana passada arran de la remodelació del govern.

Seria massa simplista, però, considerar aquest procés com una submissió humiliant, com tendeix a fer l’esquerra francesa. La interrelació política entre França i Alemanya funciona en tots dos sentits: Alemanya necessita França de la mateixa manera que França necessita Alemanya. En el fons, quan els diplomàtics, empresaris, polítics i fins i tot periodistes alemanys expressen als col·legues francesos la seva profunda preocupació per la crisi de França, són sincers. Una França feble no interessa a Alemanya, no tan sols perquè França és el seu principal client, sinó també perquè l’últim que vol Berlín és liderar en solitari. El fet que Merkel sempre procuri incloure Hollande en els seus tractes amb el president rus, Vladímir Putin, és revelador: encara que, en la qüestió d’Ucraïna, la cancellera vagi al seient del conductor, per norma general vol donar la imatge de col·laborar amb França en qüestions de política exterior i seguretat.

Als alemanys els encantaria tenir la llibertat de celebrar els seus èxits sense els obstacles imposats pel pes de la història. A l’eurozona les coses li anirien molt millor si tornés a tenir l’impuls d’un doble motor. Per a França i Alemanya, l’única opció és tornar a convertir-se en parella; tant de bo hi ajudin els seus dirigents.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF