Misc 01/12/2013

El dilema d'Israel amb l'Iran

i
Roger Cohen
4 min

L'era de l'enemistat traumatitzada ha arribat a la fi. Els EUA i l'Iran han iniciat una nova etapa de relacions. Una etapa presidida per negociacions bilaterals, encaixades de mà, somriures, banderes onejant les unes al costat de les altres i uns pactes molt importants, com ara l'acceptació de Washington que qualsevol acord a llarg termini inclogui un "programa d'enriquiment d'urani definit conjuntament", i el compromís iranià que "en cap circumstància intentarà aconseguir o desenvolupar armes nuclears de cap mena".

L'acord provisional de sis mesos entre les grans potències i l'Iran, prorrogable sis mesos més a l'espera d'un acord definitiu (per un període pendent de concreció), representa la congelació del programa nuclear iranià en un estadi tecnològicament avançat, tot i que sense arribar a la militarització. Però és un gran pas endavant en les relacions entre els EUA i l'Iran i potser traçarà un nou mapa estratègic del Pròxim Orient.

Això explica l'exagerat niet d'Israel, la seva insistència que un acord que aturi l'escalada fa que la regió sigui més perillosa. Israel és la potència defensora per excel·lència de l' statu quo al Pròxim Orient, perquè l'statu quo consolida el seu domini a la regió, basat en l'armament nuclear. Qualsevol canvi és sospitós, incloent-hi les revoltes àrabs contra el despotisme. I, des d'aquest punt de vista, aquest pas endavant dels nord-americans i els iranians implica un canvi molt gran, gairebé tan gran com podria ser una pau entre israelians i palestins.

De la mateixa manera que els EUA s'han hagut d'adaptar a un món en què el seu poder no té rival però ja no és determinant, Israel haurà de fer el mateix. Amb uns líders amb visió de futur, aquesta adaptació podria reforçar l'estat, que obtindria més seguretat si s'integrés a la regió en lloc de dominar-la. Ara com ara, Israel és lluny de pensar així. El prisma a través del qual veu les coses és fonamentalment militar. Era important que el president Barack Obama deixés clares les seves intencions, i això és el que ha fet amb aquest acord, que pot esperonar una nova reflexió a Israel en qüestions estratègiques. (No és probable que un Israel alarmat per l'aïllament es vulgui embarcar en un atac militar contra l'Iran a l'estil de Samsó.)

Parlem clar. És el millor acord a què es podia arribar. Res, ni tan sols un intens bombardeig israelià, pot destruir els coneixements iranians en matèria nuclear. L'objectiu ha de ser acotar la capacitat que han adquirit perquè només la puguin aplicar al servei de la pau.

S'han fet passos de cara a aquest objectiu en mantenir l'urani iranià de baixa graduació en els nivells actuals, en diluir o eliminar l'urani enriquit al 20%, en aturar la construcció de noves centrifugadores i la construcció del reactor d'aigua pesant d'Arak, i en intensificar la inspecció internacional. A canvi, l'Iran aconsegueix una rebaixa de les sancions d'entre 6.000 i 7.000 milions de dòlars. L'acord acosta una mica l'Iran a la resta del món, que és on la majoria dels joves del país volen viure i on a Occident li interessa veure'l, perquè el contacte fomenta la moderació i l'aïllament alimenta l'extremisme. Com va dir Obama, "al final, només la diplomàcia pot aportar una solució duradora al problema del programa nuclear iranià".

La divergència estratègica entre els EUA i Israel no és exclusivament tàctica. John Kerry, digne d'admiració per la seva exemplar dedicació a aquesta missió diplomàtica, no ha estat del tot sincer en aquest punt.

Els EUA han reconegut que qualsevol acord durador ha de permetre a l'Iran un programa d'enriquiment limitat d'urani. En referir-se a un possible acord a llarg termini en el futur, l'acord firmat parla d'un programa nuclear iranià que "rebi el mateix tractament que el de qualsevol estat no nuclearitzat que sigui membre del Tractat de No-proliferació Nuclear, la qual cosa aparentment situa l'Iran en la mateixa categoria que el Japó o Alemanya, països signants del Tractat de No-proliferació Nuclear que duen a terme programes d'enriquiment d'urani. Israel, per contra, vol reduir a zero l'enriquiment d'urani iranià i que s'iniciï un desmantellament nuclear semblant al libi.

Els EUA estan disposats a plantejar-se una República Islàmica plenament reintegrada a la comunitat de nacions, amb igualtat de drets. Però abans queda un llarg camí per recórrer. L'Iran no es traurà de sobre així com així les sospites que han suscitat les seves accions i les seves paraules (de vegades abominables). Ni tampoc se li ha de permetre. Però Obama i Kerry estan disposats a ocupar-se de la rehabilitació de l'Iran.

No és aquest el cas de l'Israel de Benjamin Netanyahu, que vol sotmetre l'Iran. "«Esclafeu-los», això és tot el que sento quan escolto Netanyahu", em va dir un empresari iranià que ha estudiat a Stanford i Harvard. Està fermament convençut que és fonamental acostar l'Iran al món, alhora que sent una forta aversió pel règim iranià i una gran indignació davant el menyspreu d'Israel per les aspiracions nacionals iranianes.

Diplomàcia vol dir pacte, i això comporta un risc. Cal posar a prova l'Iran. Ningú sap quin serà el resultat. Les coses es poden espatllar, però si més no hi ha esperança. Potser això és el que li sembla més amenaçador a Netanyahu. Mai ha estat disposat a donar una oportunitat seriosa als palestins: no ha volgut provar la seva bona fe, ni provar què passaria si es posés fi a les humiliacions de l'ocupació, ni provar la força i el poder de la justícia i la pau. S'estima més la dominació, s'estima més uns palestins sotmesos i sota pressió.

Obama i Kerry han convidat Netanyahu a repensar-s'hi, i no tan sols sobre l'Iran. Si s'ha de jutjar per l'exaltada retòrica israeliana, res pot desconcertar més Israel. Res és més necessari. Les al·lusions fàcils al 1938 són un model molt pobre per a l'Israel del segle XXI.

stats