Misc 13/07/2013

Qui deia que la corrupció era innòcua?

Miquel Capellà
3 min

La darrera enquesta que publica El País afirma just el contrari. Els titulars diuen que "els escàndols llasten PP i PSOE" i la conseqüència, segons aquesta enquesta, és que l'expectativa de vot sumada d'ambdós partits, si ara es fessin eleccions generals, ha quedat reduït al 44,6% de tot el cens electoral, quan a les darreres eleccions sumaren el 73,35%. Si això es confirmés, amb qui haurien de pactar el PP o el PSOE per formar Govern, i qui encapçalaria el pacte? La veritat és que tant li fa al ciutadà comú.

Els dos grans epicentres que han convulsionat la sensibilitat dels nostres ciutadans són el cas Gürtel, amb la semifinal apassionant del cas Bárcenas, i els ERO irregulars andalusos. I el que és tan o més important és que l'enquesta de Metroscopia posa amb evidència no solsament la percepció que tenen els enquestats de la gravetat dels fets, sinó, i sobretot, el rebuig cap a la gestió insolvent i hipòcrita que tant els uns com els altres estan fent del succeït. Un exemple: quan Elena Valenciano, vicesecretària general del PSOE, afirma, amb una impassibilitat sorprenent, que els dos casos són diferents: Gürtel és una xarxa creada per finançar un partit i pagar sobresous i, en canvi, allò dels ERO és, simplement, la utilització criminal d'una partida pressupostària per persones concretes, amb noms i llinatges, per enriquir-se, burlant normes i procediments. I tant que ho són diferents!, vist que amb l'única cosa que no coincideixen, precisament, és amb els noms i els llinatges, considerada la prohibició de la doble militància. Amb la resta: el comportament criminal, la burla de la llei i l'enriquiment il·lícit, és tot perfectament equiparable. Per això, la resposta dels enquestats és elemental i clara: amb vista al futur, no comptin més amb el nostre vot. Motiu? Perquè, tot plegat, els uns i altres, ens fan fàstic.

Fins fa molt poc temps els resultats electorals poden haver fet pensar que els casos de corrupció no farien canviar la voluntat dels votants, i això és el que semblava que fos la interpretació més correcta d'aquelles repetides escenes on, quan a alguns famosos inculpats se'ls alliberava de la presó, després d'haver pagat importants fiances, eren atesos i aplaudits pels seus seguidors com si fossin autèntics herois o víctimes d'imperdonables injustícies. La crisi, és a dir, la crisi personal de cada un dels ciutadans, la crisi de no poder arribar a final de mes, de patir pel futur, de no saber què fer amb els fills, de perdre béns i esperances. Aquesta crisi, juntament amb la consciència de tenir perfectament identificats els responsables, és el que, individu per individu, ha canviat la consciència de tot el nostre país. Així que quan aquests mateixos ciutadans llegeixin, o algú els expliqui, que a la nostra comunitat, on ser mileurista, en molts casos, ja es considera un privilegi, hi ha parelles de funcionaris que sumen, amb sous i complements, ingressos molt pròxims als 200.000 € anuals; o treguin comptes del que cobren els "funcionaris" d'algunes empreses públiques, com és el cas, que no exclusiu, dels empleats de FEVE, una de les empreses pitjor gestionades de les Illes des de el temps del Pacte de Progrés, potser la seva resposta, la resposta de tots els ciutadans, sigui encara molt més dura i contundent. Com també pot ser que això, precisament això, sigui els que ens fa falta: passar, d'una vagada per totes, de les enquestes als fets. O, si més no, que s'autoritzi la doble militància i, així, potser, ens en sortiríem per la meitat.

stats