Nosaltres decidim

CARME CASTELLS
CARME CASTELLS

Amb motiu del 25N, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, es publiquen les xifres anuals: 45 dones han mort a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya, i en només mig any han presentat 1.951 denúncies per maltractaments a Balears, 400 manco que l'any passat. No sé ben bé si ens hem de plànyer d'aquesta reducció de denúncies, o si l'hem de celebrar. Voldria pensar que són 400 dones que han pogut dir prou a temps, o 400 homes valents que han sabut reconduir la seva conducta, créixer com a persones, respectar la igualtat. 400 famílies que han educat millor els seus fills, esborrant tot rastre de sexisme, desterrant la desigualtat. 400 històries en què l'amor no té res a veure amb la propietat. 400 dones alliberades de l'infern de conviure amb cap agressor, sense témer per la pròpia vida, ni la dels fills.

Però no ho tinc clar. Tampoc no he pogut trobar cap anàlisi concloent sobre l'evolució d'aquesta pandèmia que m'ajudi a veure el final del túnel, si és que n'hi ha. El passat mes de juny, l'OMS va publicar per primera vegada un estudi sistemàtic de les dades mundials sobre la prevalença de la violència contra les dones. Hi assenyalava que un 35% de les dones de tot el món experimenten violència dins i fora de la parella, de manera que la violència de gènere constitueix "un problema de salut global de proporcions epidèmiques". Esgarrifa saber que de les dones assassinades al món, un 38% ho fa a mans de les seves parelles. El monstre viu entre nosaltres, li hem lliurat el cor -la vida sencera- sense saber què en farà.

Però aquest monstre no ens és desconegut. Viu a ca nostra, a ca vostra. El monstre de la violència masclista no és un home: és una idea, de superioritat o de poder. La idea que homes i dones no només som diferents -certament ho som-, sinó que ocupam llocs diferents jeràrquicament perquè aquesta diferència condiciona que no puguem escometre les mateixes accions. El monstre viu a totes les pantalles de televisió, en els espots de joguines, de perfums, de cotxes, de sabons. El monstre és en els acudits que rebem per whatsapp. És a les camises que la mare planxa al seu fill emancipat, a la falda de les dones que només condueixen si no hi ha l'home per fer-ho, als culs escarxofats al sofà dels homes mentre la dona de la casa escomet a la cuina doble jornada laboral. És a les joguines sexuades que compram als nostres infants, al repartiment tradicional dels oficis segons el gènere o a l'assignació de colors des del bres. Fins i tot viu dins de les "joguines per a nines que no volen ser princeses" que comencen a proliferar, una nova i perversa versió d'igualtat discriminatòria, com si les nines princeses no poguessin també inventar artefactes, grimpar pels arbres o embrutar-se el tutú. El monstre s'alimenta dels tòpics i dels estereotips, i fins que no els esqueixem, no deixarà de créixer, monumental.

Som nosaltres mateixos els que inoculam el virus d'aquesta pandèmia en els nostres fills, els adults del demà. Conscient d'això, vaig voler compartir amb la meva filla -que té 4 anys i molts somnis de princesa- el preciós projecte que va fer la fotògrafa Jamie Moore amb la seva filla Emma, de 5 anys. Not just a girl són cinc retrats en els quals Emma encarna cinc dones que han fet història, caracteritzada com elles: la dissenyadora Coco Chanel, l'escriptora Susan B. Anthony, l'activista Helen Keller, l'aviadora Amèlia Earhart i la biòloga Jane Goodal. Cercau-ho al Google, val la pena veure-ho. És un exercici d'homenatge a aquestes dones i de perpetuació de les seves conquestes, però sobretot de reivindicació com a referents vàlids -fascinants, admirables- per a les nostres nines. I és ver que l'exercici és profitós, perquè a mesura que modificam el concepte de feminitat de les nostres filles, desterrant ni que sigui per una estona les arquetípiques princeses Disney, ens reconforta descobrir com n'és d'increïble per a una nina de 4 anys que, en el passat, algú pretengués que les dones i els homes no tinguessin els mateixos drets. No vaig ser a temps d'alertar que encara avui aquesta perversió és vigent. Na Clara escoltava el relat de privacions atentament, amb expressió al·lucinada. "I ara, ja ens ho deixen fer, tot això?", va demanar en acabar. "Ningú no ens ha de deixar: nosaltres decidim", li vaig respondre.

I llavors, en ple exercici de la seva llibertat per triar, va decidir que de gran volia ser princesa, i si no, Coco Chanel. És el que té la llibertat. A poc a poc, però anam avançant.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF