Opinió 24/12/2013

La culpa no era (és) de l'escola

i
Pere Salas Vives
3 min
La culpa no era (és) de l'escola

El famós informe PISA ha certificat que les Balears no progressen adequadament en matèria educativa. Estan a la cua d'un Estat que no arriba a la mitjana de l'OCDE. Conclusió: suspesos i al racó de pensar. Curiosament, no és una situació nova, portam més de cent cinquanta anys amb els mateixos resultats.

Segons Bartomeu Orell, autor d'un dels millors llibres sobre aquesta matèria, Mallorca només tenia un 13 % i un 55 % de la població que sabia llegir i escriure el 1860 i 1930, respectivament. Molt per darrere del País Basc, Catalunya o d'altres zones del nord de l'Estat. Però el més important que ens ofereix Orell és que la culpa no era essencialment de l'escola.

Per començar, s'ha de tenir present que mentre els jornalers eren els qui manco sabien llegir i escriure, els fusters, picapedrers o ferrers, així com els botiguers i comerciants, independentment de la seva riquesa, assolien unes dades molt acceptables. És més, les dones de menestrals i botiguers també eren les més alfabetitzades amb diferència. El nivell d'aquests col·lectius era equiparable al dels propietaris més rics. Molt superior al dels pagesos i amos de possessió, a pesar de la situació dominant que aquests ocupaven a les seves respectives comunitats.

Interessant constatació que ens fa bascular el problema més de la part de la demanda que no de l'oferta. És a dir, que el suspens de Mallorca no era tant per culpa de la qualitat del sistema d'ensenyament, de la capacitatció dels mestres o d'altres particularitats, sinó de la minsa predisposició dels pagesos mallorquins, des de propietaris fins a jornaleres, la gran majoria de la població en definitiva, que els seus fills o els seus assalariats "perdessin" el temps aprenent els coneixements reglats que oferia l'escola del moment. L'experiència els havia demostrat que per subsistir i, molt manco, per enriquir-se no necessitaven que ningú anàs a classe. De fet, en apropar-se la primavera els nins buidaven les aules per anar a fer feina, molts d'ells a la gran propietat. Suposaven un complement a l'economia familiar i omplien les butxaques dels seus ocupadors. Fins i tot el benestar de la població millorava.

Per contra, les famílies de menestrals i botiguers sí que tenien necessitat d'una educació estandarditzada i moderna per portar el seu negoci, més en uns moments en què el món anava canviant cada cop més ràpidament. Per això, els centres urbans com Palma -també a pobles tipus Sóller o a Menorca-, amb una major presència d'aquests col·lectius, així com d'obrers de les noves fàbriques i de professionals liberals, estaven més alfabetitzats que no la ruralia. El món industrial i liberal necessitava escoles, les possessions no. El problema era que la majoria de mallorquins en depenia.

En altres paraules, el mirall d'aquella societat eren els amos i no els industrials o comerciants. Uns amos cada cop més rics i poderosos que no sabien ni tan sols firmar. Salvant les distàncies, es tracta d'un figura equiparable a la del constructor o, fins i tot, l'hoteler actual, que no ha necessitat destacar en l'aprenentatge escolar per enriquir-se. És més, tant l'antic model agrari com l'actual turisticoimmobiliari s'han caracteritzat per impulsar el creixement econòmic -més evident en el segon cas que no en el primer-, al marge de l'ensenyament oficial. Com els antics jornalers, els cambrers i picapedrers no han necessitat ser excel·lents en comprensió lectora i matemàtiques per trobar feina relativament ben remunerada, almanco abans de la crisi. Si tenim present que el sistema econòmic actual, a diferència del de fa cent anys, ha requerit, a més, una aportació ingent de mà d'obra immigrant igualment de baixa qualificació però amb l'afegit de ser molt diversa culturalment que encara dificulta més l'aprenentatge, entendrem que al segle XXI el problema continuï en el costat de la demanda, és a dir, del conjunt de la societat i no de l'escola.

Tot això ens pot fer acceptar la tesi de Ha-Joon Chang que un país pot ser competitiu econòmicament sense uns alts nivells educatius a partir de superar un llindar mínim. El que sí perillarà, però, és la llibertat i l'autonomia individual, que a la llarga ha de provocar una societat més desigual i fàcilment manipulable. Els resultats a finals del XIX foren la perpetuació d'una societat caciquil que sembla que no acabam de deixar enrere. Però tant llavors com ara, la culpa no ha estat dels mestres ni de l'escola.

stats