"Com es nota que no has viscut una guerra!", deien els avis quan ens veien deixar un tros de pollastre al plat perquè estava massa socarrimat. "Quan la guerra, del pollastre en menjàvem hasta els ossos. I amb una patata, una pedra i un mitjó brut fèiem caldo!" I arrufant el nas perquè tampoc volíem menjar-nos la pell del plàtan, detallaven en primera persona els episodis més antològics i cruents del període d'hostilitats. Certament, qui no l'ha viscut no coneix la pobresa i la misèria d'un conflicte bèl·lic. Esclar que ni que sigui per empatia familiar, els que hem nascut en pau podem fer-nos una idea de les calamitats de la guerra, però sempre estarà adulterada per la imaginació en blanc i negre i els bombardejos de Hollywood.
Fins fa ben pocs anys, existia una generació que havia viscut sense drama. L'única tragèdia que coneixia era deixar-se el berenar a casa o que el detergent no netegés les taques de xocolata de la bata del nen. Al llarg de la història de la humanitat, cada fornada d'éssers humans ha carregat la seva llosa. La foscor de les cavernes, l'aspresa de l'Edat de Pedra, les pestes de l'Edat Mitjana, la deshumanització de la Revolució Industrial, les muscleres dels 80... malsons amb què s'atemoria i alliçonava els joves que protagonitzarien la següent generació. Ara els que ens crèiem sortosament orfes de trauma generacional ja tenim el nostre: la crisi.
"Com es nota que no has viscut una crisi!", direm als nostres néts quan signin la hipoteca d'una segona residència tenint a mig liquidar la de la primera. "Quan la crisi, et feia més mal anar al banc que al dentista. I sortia més car!" Aleshores, els fills dels nostres fills ens miraran amb tendresa i assentiran per compromís. Després ens faran un petó, s'enfilaran al cotxe esportiu nou de trinca que mai acabaran de pagar i marxaran rient amb suficiència de les pel·lícules que els expliquen els seus avis.
