Iniciem el 2014 amb la pseudopolèmica sobre si estem començant a sortir o no de la crisi. Com que la perífrasi verbal començar a sortir pot interpretar-se de la manera que cadascú consideri més oportuna per als seus interessos, i tenint en compte que gastar saliva surt de franc, el debat pot durar moltíssim, cosa que en termes mediàtics vol dir un parell de setmanes. Jo no sé si estem començant a sortir o no de la crisi, però crec que disposem de prou perspectiva històrica per intuir com s'han acabat aquestes travessies pel pedregar en dates relativament recents. En general, hi ha dues sortides: d'una banda, el canvi convuls i violent (com ara la transformació de la hiperinflacionària República de Weimar en el Tercer Reich); de l'altra, la superació raonable de la situació, ni que sigui en forma de voladura controlada (posem per cas, la bombolla de les .com i el truculent efecte 2000 ). Només són dos exemples. Si n'hi afegíssim més constataríem que en gairebé tots hi entra en joc la tecnologia, sigui per desencadenar la crisi o bé per solucionar-la de manera directa o indirecta. O totes dues coses alhora, esclar. Fenòmens tan diversos com el ferrocarril, la indústria tèxtil a gran escala o la digitalització de la informació van constituir -segons des de la perspectiva que es contempli- l'origen d'una profunda crisi o bé la manera de resoldre-la triomfalment. Sense anar gaire lluny en el temps, mentre grans empreses com Kodak tancaven, altres grans empreses com Apple prosperaven. I és que en l'era de la digitalització, no és el mateix fer rodets fotogràfics que programes informàtics que serveixen per a l'emmagatzemament digital de les imatges. No, no és de cap manera el mateix! Per tant, la tecnologia de la digitalització -o, tant li fa, de la màquina de vapor- té sempre un doble rostre, terrible per a alguns i meravellós per a altres. Sovint, això ho experimenta una mateixa generació.
El problema d'una sortida realment sòlida de la crisi -i d'aquí el títol d'aquest article- és que les inversions oficials, per altes que siguin, no sempre concorden amb els èxits obtinguts. Hi ha un enorme component d'atzar, en tot això, encara que ens sentim millor fent veure que no hi és. No hi ha cap transformació substancial, d'aquelles que canvien el món, que hagi sorgit de la universitat, per exemple (i consti que estic llançant pedres contra la meva pròpia teulada). Les mirades que realment van canviar el món -des de Galileu o Newton fins a Darwin o Mendel, passant per Marx, o per Freud, o per Einstein- van néixer desvinculades d'allò que podríem anomenar recerca institucional. I la revolució tecnològica que vivim en l'actualitat -la de Bill Gates, la de Steve Jobs- tampoc sorgeix de la universitat. Compte: no estic dient que aquesta institució no generi coses valuoses, perquè això fóra ridícul. Afirmo, simplement, que els grans canvis que han mogut el món han estat habitualment aliens a la lògica de la recerca institucionalitzada, si més no com a idea inicial. D'excepcions n'hi ha... però no gaires.
El pedregar que segons alguns travessem -i segons altres estem acabant de travessar- no quedarà enrere màgicament. Hi ha, en aquest sentit, un discurs una mica ximplet sobre el canvi de valors derivat de la crisi, en què es confonen els efectes amb les causes. La impremta o la màquina de vapor van portar, sens dubte, a grans canvis de mentalitat, però no a l'inrevés. Per molts valors que canviem, ni l'Alzheimer es curarà sol ni trobarem una alternativa real al petroli. Remarco això de real : no em val pop com a animal domèstic ni sector hipersubvencionat com a alternativa energètica. Però, què passaria si avui mateix, aquest dimecres de gener de 2014, algú té una idea que constitueix l'inici d'un veritable canvi de model? Els amants de les teories conspiratòries ja tenen la resposta abans d'acabar la frase, evidentment: les grans corporacions petrolieres donarien les indicacions oportunes perquè "tot semblés un accident". En aquests casos, la realitat és ben bé una altra: Olivetti feia màquines d'escriure, i quan van quedar obsoletes es van posar a fer ordinadors. Què jo sàpiga, no es van dedicar a perseguir enginyers informàtics.
En la senzilla hipòtesi que he formulat abans hi tindrà molt a veure el fet que existeixin o no programes institucionals de suport, per descomptat. Moltíssim. Però hi ha un component molt important d'atzar sense el qual no es pot entendre gran cosa del passat, ni tampoc del futur. Reconec que fóra més sedant pensar el contrari.
