Publicitat
Publicitat

La crisi i el cant dels ocells

Enguany, al Consell Insular de Mallorca no li ha arribat el pressupost per netejar les vores de les carreteres. L’herbatge s’ha apropiat de les cunetes i de totes les llenques de terreny que hi ha a banda i banda de l’asfalt. Quan hi passau l’hivern de ple, aquestes voreres semblen ermes. Però no us en fieu, on sembla que no hi pot néixer res, sempre hi creixerà, furtiva i victoriosa, la mala herba. La mala herba, sia dit per als urbanites, és la que no dóna profit al pagès ni al jardiner, la que deixen a la terra les ovelles i les cabres. En països d’una mica més al sud, on ara agonitzen primaveres, haureu vist guardes d’ovelles pasturant a les vores de les autopistes, sota la mirada indiferent d’un pastor esmaperdut i la vigilància bel·ligerant d’un canet nerviós. Què deuen menjar aquestes ovelles? L’inventari de les males herbes es deu reduir a mesura que baixes cap al sud.

Mallorca té un foravila ben compartimentat, tancat, sobretot amb paret seca. És impossible no recordar ara Miquel Bauçà, que, en una nota autobiogràfica que assoleix l’alçada dels seus millors poemes, recorda la seva pubertat: “A l’estiu, en canvi, ajudava el pare en la seva passió més definida: construir parets seques per tal de dividir i subdividir un tros de garriga, que s’havia comprat amb les joies de la seva esposa”. Aquesta passió ben definida no era exclusiva del pare del poeta felanitxer: la compartien tots els pagesos que esdevingueren petits propietaris en el procés conegut com s’Establit. L’accés a la propietat fraccionà les terres per fer-les rendibles -cultius i pastures- i crearen paisatge. Així, l’escena pastoral de l’autopista magribina no és concebible a Mallorca, on les guardes passen d’uns terrenys tancats a uns altres en les mateixes condicions, i no necessiten ensumar les vores de les carreteres.

L’abandó d’aquestes vores ha desagradat a l’oposició, com és prescriptiu, però no n’ha fet gaire aldarull. Personalment he de dir que enyorava aquestes primaveres florides, aquestes carreteres que travessen jardins inacabables, assilvestrats, on conviuen en exaltada promiscuïtat els colors, les formes i les mides de les flors salvatges, que després de tants anys de ser guillotinades abans d’aixecar el cap ara han pogut sadollar-se de llum gràcies a la crisi econòmica. Lament -i com!- no recordar ja el nom de cada mala herba de flor delicada: perdre aquests noms és com perdre part de l’experiència, és a dir, de la vida. (Sent encara com a més greu no identificar absolutament tots els ocells que, de nin, anomenava amb tota seguretat a partir del seu cant, del seu piular o del seu plomatge, també del seu nieró. Els homes i les dones de la meva edat que han mantengut amb la terra una relació continuada em fan enveja perquè aquests coneixements bàsics els ajuden a organitzar la seva memòria de manera molt ordenada.)

És el cas que alguns esperits més poètics i crítics que el meu han apreciat tant -tan perversament- la florida de les voreres que l’han volguda dur on, al meu parer, es mustia automàticament: així, diuen que la bellesa a l’illa sorgeix espontàniament quan els governants no hi poden intervenir. És, com el lector ja es deu haver avançat a dictaminar, una observació de demagògia inadmissible. I, no obstant, si deixam filar la Balenguera tan prim i llarg com sap fer-ho, sí que hi trobaríem una explicació, i és que a les voreres de carreteres i camins a càrrec del Consell Insular ha aflorat una certa nostàlgia d’un paradís que l’acció de l’home hauria destruït. Val a dir que aquest paradís en realitat no ha existit mai, però l’imaginari dels pobles es construeix de fets i de somnis, i els somnis més bells es pasten amb materials del passat acuradament enfornats a la memòria.

Hi ha zones on la flor silvestre predominant al costat de les carreteres és la rosella -al meu poble en dèiem rodella-, que ha esclatat aquests dies desmentint enciclopèdies que no les deixen obrir-se fins al juny o al juliol. Les roselles tenen una càpsula amb tot de llavoretes que ara s’empren en forns de pa i en la cuina una mica esnob, però que en tot cas faran les delícies de milers d’ocells que aquests anys han tornat a habitar els arbres després d’un temps de raresa. La joiosa repoblació la devem, en bona part, al Grup d’Ornitologia Balear, el GOB, creador de consciència mediambiental. Gràcies a aquestes llavoretes, serà més net el cant del rossinyol i més feliç el refilar de les caderneres. Per manca de pressupost, oh paradoxa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF