Publicitat
Publicitat

El cos

Un grup d’eivissenques víctimes del càncer de pit organitzaren, fa uns dies, una desfilada, a l’estil de les d’alta costura, però per exhibir sense pudors els seus cossos després de vèncer tan terrible malaltia. El seu cos. Aquest era el primer pensament dels espectadors que omplien la sala, majoritàriament per parentiu o vinculació veïnal. A dues illes de distància les imatges són prou clares. No són cossos que llueixen, el que mostren aquestes dones, a través del seu cos, és una Tau, la lletra grega que les egípcies havien emprat per simbolitzar la victòria de la vida sobre la mort.

A Maria de la Salut la coreògrafa Maria Antònia Oliver mostra el fruit del seu treball amb un grup de dones majors del poble. Ballen. Sembla que ho fan, perquè darrere la dansa embolcallada de músiques contemporànies el que l’espectador percep és l’alliberació d’uns cossos que han clos durant anys centúries de repressió, de subordinació a l’home, d’incapacitat per a l’expressió o l’emoció en públic.

Tant un cas com l’altre agermanen les protagonistes en el fet de trobar la primavera quan l’ocàs de les seves vides era el més previsible, i conmouen l’espectador que surt de veure la desfilada o l’espectacle Las Muchas amb la certesa que el que han vist no són dones supervivents, sinó esperits alliberats en donar-los l’oportunitat o la força per rompre les barreres del cos. Cossos avesats a la quotidianitat, a la complaença i l’obediència dels cànons, els dogmes i les veritats difoses per la fe cega.

Que el seu exemple ens sigui útil per rompre els esquemes d’un cos social que ens encotilla el pensament, ens estanca dins idees fixes, i fa de Caín i Abel un mite ben contemporani.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF